Per què celebrem el 8 de març?

I per què el dia 7 volia anar a una manifestació de dones, lesbianes i trans abans que m’ho impedís la grip?

Sabem que anem tard (els virus gripals de la temporada ens han atacat per totes bandes…), però com que creiem fermament que cada dia és 8 de març (sembla tòpic, però ara ho explicaré) hem cregut important publicar aquest article, que estava previst pel dissabte…! Segurament vau anar o coneixereu persones que van anar a la manifestació o a xerrades, o potser mai heu assistit a cap acte perquè no us hi sentiu representades o a gust; sigui quin sigui el vostre cas us convido a refrescar per què se celebra el 8 de març i per què considero que s’ha de seguir celebrant el 8 de març, a la manera que cadascuna trobi oportuna.

Quan estava escrivint aquest post no vaig poder evitar posar-me reinvindicativa. Per què? Doncs perquè el 8 de març – dia quasi (ja que no és així a tot arreu) internacional de les dones – és una data controversa que posa de manifest el camí que hem recorregut amb això del feminisme, i tot el que encara ens queda per córrer. És com un dia de passar comptes en el que celebrem els guanys i lamentem les pèrdues.

Els orígens d’un “Dia de les Dones”

He fet la prova de buscar-ho per internet, que és el que totes tenim a l’abast alhora de buscar informació, a veure si hi havia consens a les xarxes. He trobat diferents orígens de la data, tots molt relacionats amb la història i la política recents d’Amèrica del Nord i Europa (quan apareix la paraula internacional i es furga una miqueta sovint apareixen aquests actors al darrere), que conformen una espècie de mite creador del 8 de març.

Ara faré un breu i poc rigurós – tot i que molt interessant – cameo històric de dos paràgrafs (que podeu saltar-vos si us fa mandrota) per posar sobre la taula les diferents versions que hi ha i el que aquesta diversitat d’Històries ens pot indicar; historiadores, perdonin la intrusió.

Resulta que un “Dia de les Dones”, com a diada, va començar a celebrar-se a alguns punts d’Occident a finals del segle XIX articulats, sobretot, al voltant dels movivements obrer i/o sufragista (la combinació depèn del país). La primera celebració d’un “Dia de les Dones” de la que es té constància – encara no un 8 de març – va ser un últim diumenge de febrer del 1908 impulsat per les socialistes nord americanes, amb l’objectiu de reclamar el dret a vot; li deien el “Woman’s Day”. Al cap de tres anys, en el marc de la II Conferència Internacional de les Dones, Clara Zetkin, líder del moviment de dones socialistes alemanyes va fer la proposta d’internacionalitzar tal data amb l’objectiu principal de promoure el sufragi universal femení, la pau i la llibertat; i la proposta va ser seguida per alguns països europeus.

Però per què el 8 de març?

Del perquè de la data concreta del 8 de març també en trobem diverses versions i ha anat canviant de sentit i símbols, com tot mite. Un dels esdeveniments més coneguts que es creu que van donar la data a tal commemoració va ser l‘incendi d’una fàbrica tèxtil al voltant del març de 1910 on van morir 142 dones que havien intentat fer vaga, i que davant la negativa del dèspota patró de la fàbrica, aquestes l’havien ocupat i ell va manar calar-hi foc.

També hi ha una altra versió interessant: el 8 de març de 1917 (segons el nostre calendari) les dones russes, que feia anys que es veu que també celebraven un “Dia de les Dones”, van sortir al carrer per demanar aliments i el retorn dels combatents. Aquest va ser l’inici del moviment que acabaria amb la dimissió del Tsar i la proclamació de la República (la Revolució Russa, vaja! Qui ho diria!). Sembla que aquest fet va ser el que va donar data oficial a un esdeveniment que portava anys celebrant-se en diferents països i en diferents dies de l’any… i no ho sabíem! Algunes historiadores, com Liliane Kandel o François Picq, creuen que l’orígen d’aquesta data va ser ocultat per les seves connotacions soviètiques i substituït per la història de l’incendi de la fàbrica – que si bé segur que n’hi va haver, la data exacta no va ser un 8 de març. Ja veieu, doncs, que ni la interpretació de la història, ni tampoc la interpretació feminista de la història, se salven de les influències polítiques.

Des de llavors el 8 de març ha tingut alts i baixos, però des dels feminismes dels anys 60-70, els de la tercera onada (un dia us parlaré de les famoses onades feministes que tothom coneix menys les qui les coneixen), s’ha tornat a celebrar. I fins i tot la ONU (si no ho diu la ONU es veu que no hi ha dia internacional que valgui) el 1977 el va corroborar com a dia internacional.

Amb aquest breu i – repeteixo – poc rigurós cameo històric que he fet volia posar de manifest l’orígen quasi mític i poc clar de la data… Sembla que tant de cara a nosaltres, les feministes, però sobretot de cara a la resta, haguem de tenir un mite fundador, un orígen tràgic i reconegut que legitimi la nostra celebració o presa dels carrers durant un dia.

Sí, ja, però per què ens hem de manifestar? Total, què aconseguirem?

Jo no sempre he anat a la manifestació del 8 de març: Barcelona m’ha quedat lluny durant molts anys, a les primeres no trobava ningú amb qui anar-hi, i algun any reconec que m’havia fet mandrota perquè ho trobava aliè a mi, ja que com he explicat en un article anterior, malauradament jo no vaig néixer feminista…

Però des de fa uns anys, i sobretot aquest malgrat l’eterna grip, ho he viscut molt diferent. Entre animada, emprenyada, trista, reinvindicativa… però sobretot amb moltes ganes de que sigui una data de ressò que animi moltes dones i molts homes a acostar-se al feminisme.

Perquè a veure, que quedi clar, el 8 de març no sortim als carrers per les obreres que van morir en un incendi mentre feien una vaga ni sortim al carrer per les dones que van inicar la revolució russa. Sortim al carrer per totes les dones, persones que se senten dones o que són llegides com a dones, les d’aquí i les de més enllà, les del passat, les del present i les del futur, perquè la situació encara és desigual arreu, a casa, a la feina, al carrer. Sortim al carrer perquè a totes ens uneixen unes vivències compartides que ens han fet sentir vulnerables per ser dones. Sortim al carrer per mostrar la nostra diversitat i fer forta la nostra sororitat (la solidaritat entre dones). Sortim al carrer perquè un dia que ens deixen, volem mostrar que encara ens falta molt camí per recórrer, perquè cada dia rebem moltes violències invisibles. I com que volem això cada dia, diem que cada dia és 8 de març. I no ens cal cap mite fundador.

I allò que deies de la manifestació nocturna del dia 7?

Bé, quedaria molt èpic acabar aquest article aquí, però no era la meva intenció fer un manifest de cap mena (tot i que reconec que amb l’emoció m’ha sortit d’un to similar).

No tot són flors i violes el 8 de març. Des de fa uns anys que això de la igualtat de gènere ha entrat a la categoria de temes “políticament correctes” i que cal abordar a totes les agendes polítiques (a poca gent se li acut ara cridar que les dones deixin de treballar i es dediquin a criar fills, no queda bé, no fa modern); així que partits, sindicats i institucions s’omplen la boca – volent parlar per nosaltres – amb aquesta diada i, al meu parer, la desvirtuen i n’eclipsen les protagonistes reals.

És per això que des del 2011 els vespres del 7 de març a Barcelona se celebra una manifestació noctura no mixta: per dones, lesbianes i trans. Fa uns anys reconec que em generava cert recel, no entenia perquè havia de ser una manifestació no mixta, no entenia perquè el feminisme havia de tenir espais on no hi haguessin homes: no és cosa de tots això del feminisme?

A més, jo ja tenia espais només de dones, més tranquils, curosos i íntims (les meves amigues, l’equip de volei…); al carrer havíem de sortir tots.

Ara bé, després d’haver-hi anat (s’ha de provar tot en aquesta vida!) i d’haver viscut una estona pels carrers de la ciutat, fent pinya colze a colze només amb dones, fortes, unides, cridaneres, despertant una mirada d’estranyesa en els vianants, de descobrir-me una força en mi que no havia sentit mai, i un immens sentiment de proximitat cap a aquelles dones que no coneixia de res i que eren tan diferents a mi, vaig veure molt clara la necessitat d’aquests espais. Espais nostres, que ens donin força ni que sigui per unes hores i crein una lleugera incomoditat i remoguda d’estómac a qui els contempli, perquè tornin a casa pensant que si aquestes dones surten al carrer cridant “Fem-nos fortes, fem-ho juntes, la nit és nostra”, potser és que alguna cosa passa i que fins ara no se n’havien adonat.

No ho acabo de veure clar…

Algú m’ha preguntat si no crec que això desvirtua el feminisme, perquè la lluita feminista ha de ser de tots, i fer una manifestació només de dones és poc inclusiu: el dia següent totes érem de nou al carrer, costat per costat amb homes feministes i compromesos, sense cap mena de problema. Alhora, com he comentat abans, hi ha molts espais només de dones que ningú posa en dubte – com un grup d’amigues o un equip esportiu – i que no atempten la inclusivitat de les relacions socials o de l’esport. I després de tants segles de desigualtats, un parell d’hores a l’any que promoguin la nostra alegria i solidaritat en la diversitat, no penseu que fins i tot van bé per aconseguir un món més conscient, lliure i just? Potser algú té por de que ho visquem? Ens fa por a nosaltres, les dones, viure-ho? Què s’amaga darrere aquests temors? A mi m’ha costat anys saber què hi havia darrere dels meus temors o aversions al feminisme (i superar-les encara més!) però està valent molt la pena descobrir-ho i cada vegada tinc més clar perquè el “feminisme histèric” no surt agraciat a les fotos. I també tinc cada vegada més clar perquè m’agrada tant.

Espero que hagueu passat un gran 8 de març i us desitjo uns bons liles no 8 de març!

Autora: Mariona Zamora Juan

Il·lustrador: Amat Molero Borràs

ulleresperesquerrans@gmail.com

Si voleu saber més sobre l’orígen del 8 de març una bona referència és: http://www.adpc.cat/new_site/?page_id=283

I si voleu saber-ne més sobre la manifestació nocturna del 7 de març ho trobareu tot aquí: https://sevaarmarlagorda.wordpress.com/2015/02/26/tornem-2/