El camí d’explorar-se críticament les masculinitats

Aprenent a ser uns bons mascles

Avui em llenço a la piscina i m’atreveixo a dir: Què difícil és ser home, però, sobretot, què difícil és prendre consciència del que significa ser-ho.(*hi ha una nota al final de l’article per qui s’estigui menjant les ungles amb aquesta frase)

Les persones que naixem amb un penis entre cames se’ns condueix cap a un estricte i dur recorregut: el camí per aprendre a ser homes. Aquest no és pas un camí de roses, ja que ser socialitzat com a home entre homes significa caure enmig d’una gàbia de lleons on tots ells competeixen per veure qui és més masculí, més autosuficient, més fort, més triomfador, més intel·ligent, més murri, més heroi… una suma interminable de “més, més, més, més…” en la cerca competitiva del poder, privilegi i autosatisfacció.

La veritat és que no és un destí que hàgim escollit, ja que des del moment que el metge diu “És un nen! I ben fort i sa!” s’ens encasella i determina quin ha de ser el nostre camí a seguir i se’ns tira directament a la gàbia amb els lleons, primer amb els familiars i llavors a l’escola. Ah si! I el que ens és completament privat és acostar-nos o baixar a la gàbia de sota nostre, una gàbia últimament pintada de rosa. Ens diuen que aquesta gàbia no és per nosaltres i pobre del qui s’hi acosti, ja que serà castigat i s’hi hi cau, no podrà tornar a pujar. El món-gàbia femení, que rep el pes i les deixalles de la nostra gàbia masculina, no només és mal vist, sinó que és completament desconegut i invisibilitzat.

I els gens no hi tenen res a veure?

I per què no ens podem acostar a la gàbia-femenina? És una qüestió genètica? Els que som considerats bio-homes ens caracteritzem i distingim per uns gens (XY) respecte les dones (XX) o les persones intersexuals (XXY, XYY…), i per això tenim un desenvolupament biològic del nostre cos concret (testosterona, pèl pel pit…). Però aquests gens no ens converteix en verdaders mascles! Com he dit anteriorment per arribar a ser veritables homes hem de passar per un estricte recorregut. No és pas cert que naixem i ens agradi el color blau, ni tampoc que estiguem predestinats genèticament a ocupar alts càrrecs en l’àmbit laboral, que per naturalesa resolguem els conflictes fent ús de la violència o que per un instint bàsic dominem la nostra parella. No! Tot això ho aprenem. I tal com ho aprenem també ho podem desaprendre. Si aprenem a ser homes i dones, resulta incomprensible i incongruent el motiu pel qual no podem compartir un mateix món i vida com a “persones” (per exemple). Per què ens hem de distingir entre homes i dones / masculines i femenines? I per què s’entesten metges, educadors, mares, pares, amics o jutges a que només existeixin només dues formes de ser¹?

El machito que portem dins i les desigualtats

Però torno al que volia explicar-vos. Cada dia miro al meu voltant i tots els homes que em rodegen són diferents (estudis, treballs, actituds, valors…). Han après a ser homes diferents segons la seva classe social, família, ètnia, generació, estudis… però també puc veure com existeix una lògica oculta que els fa compartir un mateix tipus de masculinitat. Aquest mateix comportament i pensament masculí podríem caracteritzar-lo per: l’ús de la violència subjectiva com a resposta als conflictes, l’apropiament de l’espai públic com a mostra de poder, la discapacitat emocional gestionant i transformant les emocions en ira, l’ús de la violència simbòlica (bromes, comentaris, jocs…) com a escut protector de la masculinitat, la independència i autogestió per negar la dependència emocional i relacional… Aquesta lògica i conducta comuna és fruit de la creació d’un mite i patró d’un tipus de masculinitat: la masculinitat hegemònica, dominant i patriarcal². I, o ho acceptem o ho neguem, estem completament influenciats, socialitzats i estimulats per a reproduir aquest tipus de masculinitat dominant i patriarcal. Més que res, perquè la mamem diàriament, vivim immersos en una cultura masclista i ens rodeja en forma de persones, ideologies, conductes, lleis, bromes…

Com deia al principi, és dur l’aprenentatge de la masculinitat dominant i patriarcal, ja que té els seus avantatges i inconvenients. Si assolim ser veritables mascles podrem gaudir de viure en un món fet per tots aquells qui siguin veritables mascles i controlar el poder i privilegis de formar part d’aquesta elit masculina. Tot i que si no som 100% blancs, occidentals, mascles i benestants també gaudim de grans privilegis pel sol fet de tenir un penis entre cames. Amb això, vull dir que el sistema patriarcal ha creat un sistema on els valors (competitivitat, fortalesa, decisió, força…), pràctiques (violència, domini de l’altre, control violent dels conflictes, sexe coital) o dinàmiques socials (divisió sexual del treball, lluites de poder…) caracteritzades com a masculines són reconegudes i felicitades socialment. Al cinema, a les lleis, als anuncis, als llibres, als partits de futbol, al pati de l’escola o a les converses quotidianes es celebra aquesta masculinitat. I qui segueixi tots aquests patrons tindrà els poder de ser ben considerat socialment i gaudir dels privilegis de ser un home.

Aquest engranatge social crea sistemàticament una clara desigualtat i injustícia per les dones, ja que el treball emocional, les cures, l’afectivitat, la tendresa, el treball domestic, el treball reproductiu o la maternitat – pràctiques que tampoc venen determinades genèticament a les dones – són fets totalment desvalorats i desprestigiats socialment i vinculats al món femení i a la dona.

Per tant, la combinació de gens XY juntament amb ésser socialitzat com a home i viure en una societat patriarcal transporta de forma quasi directa a tenir aquest rang i privilegis. I, en conseqüència, la desigualtat, desprestigi i vulnerabilitat social de les dones i tot allò considerat socialment femení. Aquesta estructura patriarcal fa que l’adquisició de poder social per part de les dones passa, molts cops, per reproduir valors, pràctiques i dinàmiques d’aquesta masculinitat patriarcal. En conclusió, un panorama terrible i fastigós.

Intentant escapar de ser masclista i buscant solucions

Davant aquesta masculinitat patriarcal i el rebuig que ens crea a molts homes acostumem a distanciar-nos d’ella, neguem la nostra incorporació de molts trets patriarcals que reproduïm al dia a dia. Identifiquem a altres persones com a masclistes, ja siguin els nostres pares, avis, amics, companys de classe, de treball o fins i tot a dones, per no atuo-identificar-nos amb la paraula masclista. També se sol abanderar el feminisme (gairebé com un acte automatitzat) en els moviments socials mentre els propis homes que s’autoconsideren feministes són persones irrespectuoses amb la diversitat d’opinions de la pròpia assemblea, que monopolitzen corporalment i amb la paraula a les assemblees i que s’enriuen d’aquells i aquelles qui tenen actituds i propostes associades al món femení (curoses, afectives, emotives…). També veiem com per part de molt homes es va dient falsament que la feina a casa es va repartint, ja que cuinen, freguen plats, posen rentadores, netegen el cotxe… però les tasques domèstiques són una petita part de tot el treball que duen a terme la gran majoria de dones: ajudar a fer els deures, donar amor incondicional als fills, mantenir-se al dia preguntant com estan, mediant els conflictes familiars o conciliant els problemes laborals del marit. També passa que davant d’un conflicte o una situació que ens traspassa ens surten actituds agressives, violentes o paternalistes, alguns homes atribueixen aquestes actituds a la biologia i la naturalesa masculina, defugint de que tot aquesta resposta és completament cultural i apresa i que tenim la responsabilitat dels nostres actes. Tot i que hi hagi actituds més visibles de masclisme tals com la violència física cap a les dones o la homofòbia, els homes tenim incorporada una llarga història de masclisme en els nostres cossos i ments i, en la majoria dels casos, no en som conscients.

Convido a tots els homes a experimentar, provar, moure’s, llegir, explorar i treballar la seva masculinitat. Començar un procés conèixer-se a ells mateixos i com es relacionen amb els altres. Vivim, mirem i ens relacionem amb unes ulleres masclistes que no hem escollit i que ens han vingut donades cal que ens les revisem. Aquelles persones qui lluitem per la justícia social i la equitat cal que ens mirem amb les ulleres de la justícia i la equitat social a nosaltres mateixos, a veure que trobem i que cal que canviem.

Tenim un llarg i laboriós camí per repensar les nostres masculinitats!

Endavant!

Autor: Amat Molero Borràs

Il·lustradora: Mariona Zamora Juan

Ulleres per Esquerrans

ulleresperesquerrans@gmail.com

(*nota) Només amb aquesta frase d’entrada ja s’hauran tancat potser alguns ordinadors dient: “Bah… lo de sempre”. Potser posaràs creu i ratlla al blog mentre et dius interiorment: “Un altre machirulo anant de feminista i intentant evadir els seus privilegis”. O potser t’estarà sortint la hater feminista amb ganes de comentar-me dient: “Difícil ser home? El poder i el privilegi atorgat pel patriarcat als homes…”. La veritat és que aquest article no va encaminat a autojustificar el patiment de la masculinitat, ni a salvar als homes que som “superfeministes”. Per això, t’animo a seguir llegint perquè potser t’interessa el que explico o t’encurioseix quin és el discurs que avui corre pel meu cap.