Quan comences a posar-te les ulleres liles – o quan de cop t’adones que les portes posades sense ser-ne conscient – fas un click i t’adones que vius en un entorn sexista, que tot és sexista, que tu ets sexista, que el veí és sexista, que la roba és sexista, el menjar és sexista, els llibres són sexistes, la fornera és sexista…. tens una sobresaturació de sexisme! I arriba un dia, enmig de la desesperació, que a més t’adones que tu, el veí, la roba, el menjar, els llibres, la fornera… a més de sexistes són masclistes! Davant d’això pots fer tres coses: fer un forat a terra i enterrar-t’hi, tornar-te una fiera del feminisme i acabar esgotada i cremada en dos dies, o decidir ser una gota malaya del feminisme.

Però abans que res… què és el sexisme? Què és el masclisme? Com els podem diferenciar (si es poden diferenciar…?).

Sexisme

Anomenem sexisme a aquella visió del món segons la qual hi ha DOS SEXES – mascles i femelles, dues categories fixes i delimitades – que tenen característiques sexuals BIOLÒGIQUES diferents i estan fets per fer coses diferents degut a la seva tendència natural (alguns ho expliquen per les diferents hormones que es troben en els cossos d’uns i altres, i altres ho expliquen per una suposada programació gènetica). I per lògica aplastant, segons aquesta visió del món, hi hauria feines i tasques SOCIALS més adequades per les dones (tenir cura dels infants, els avis, els malalts, els dependents…) i d’altres més adequades pels homes (portar menjar o un sou a casa, fer feines que requereixen gran esforç físic, protegir dels enemics mitjançant la força, la raó o l’estratègia, etc.); tendències sexuals d’homes (voler fecundar moltes femelles) i de dones (voler només un company sexual per tenir estabilitat per criar); esports (motos o patinatge artísic?); oci (anar a veure el futbol o fer ganxet?); estudis (enginyeria o infermeria?)… i podríem seguir amb una llarga llista!

En aquest marc de pensament i acció que anomenem sexisme, les característiques, habilitats, gustos, tasques, desitjos que tots podríem desenvolupar es classifiquen com a masculines o femenines.

Masclisme

El masclisme, tal com està definit, va un pas més enllà del sexisme. I troba en aquesta visió del món la justificació perfecta per la desigualtat (i violència, i abusos, i discriminacions…) entre homes i dones, i – sobretot – entre allò tradicionalment considerat masculí i allò tradicionalment considerat femení! -, perquè allò bo i desitjat, que dóna poder i privilegis, és allò que “poden fer i tant bé fan els homes” de manera masculina. I sí que les dones (i altres persones no normatives) fan coses necessàries, però no molen tant ni donen tant d’estatus o privilegis.

Ara bé…

Aquestes dues definicions força esteses de què és una cosa i què és una altra són, al meu parer, una mica problemàtiques perquè algú pot pensar: “No hi ha cap problema amb el sexisme! Ser sexista està bé! Hi ha coses d’homes i coses de dones! I no passa res, cadascú és com és, no? Tu fas bé unes coses i jo unes altres. Això no crea desigualtat!”. Doncs…

1. Des del moment en el que el sexisme limita les possibilitats de desenvolupament integral de les persones a dues expressions estereotípiques està excloent i oprimint el gran potencial de cada una de nosaltres. I…

2. Des del moment en que el sexisme et tanca les portes a un conjunt de possibilitats des de que neixes (això vol dir que segurament ni t’arribaràs a plantejar que pots fer altres coses o fer-les d’una altra manera) crea un accés desigual a gustos, privilegis, desitjos, poder, feines, maneres de fer, habilitats… que, ens agradi o no, en la nostra societat estan jerarquitzades i valorades de manera diferent (si ens ho imaginem com una piràmide, a dalt de tot hi hauria allò tradicionalment considerat masculí; a sota allò tradicionalment considerat femení; i encara més avall, la resta de dissidències…!).

3. Per tal que funcioni el sexisme hi ha un sistema de sancions sobre les persones, que s’aplica amb més duresa com més fugen de la norma binària; així doncs, justifica violències, discriminacions, abusos contra les dones, les persones LGT*BIQ+, i totes aquelles persones que fugen de la norma per viure’s, sentir-se, expressar-se, desitjar i estimar de forma més lliure.

Així doncs, és possible ser sexista i no ser masclista?

Perquè, senyores, arriba el dia en que dius… oh no! Sóc sexista, sóc masclista… sóc violenta! Visc en la contradicció absoluta!

Un inevitable dia fas la connexió lògia en que si ets sexista ets masclista i que – oh déu meu – ets violenta. I per tant reproductora del sistema.

Però no violenta de fotre pallisses, o maltractar psicològicament la gent… m’explicaré.

Sovint, quan parlem de violència o sentim aquesta paraula, ens vénen al cap imatges de sang i fetge: assassinats, guerres, pallisses, disturbis… I quan parlem de violència de gènere la cosa és similar: assassinats de dones a mans de les seves parelles o ex-parelles, pallisses, violència psicològica… I jo no em referia a tot això.

La violència és un fenomen complex. D’acord amb les aportacions d’autores que han reflexionat, i molt, sobre la violència, m’agrada distingir tres dimensions d’allò que anomenem violència per tal d’entendre-la amb complexitat i no des de la mera reacció que la rebutja i la nega:

• la violència directa o subjectiva (exercida pel subjecte, i visible): és la violència física o psicològica. Són els cops, els insults, les bromes no consentides, els tocaments.

• la violència simbòlica (invisible, a la base de la violència directa): és aquella violència que s’exerceix anomenant unes coses i silenciant-ne unes altres, definint els subjectes i no deixant que ho facin ells, establint els valors i les normes dominants. És la pressió estètica, l’educació afectivo-sexual esbiaixada i parcial, la negació de les persones trans*.

• la violència estructural (també invisible i a la base de la violència directa): és aquella violència exercida pel sistema econòmic, polític i jurídic. És “la llei mordassa”, les dificultats amb les que es troben les dones lesbianes per accedir a la reproducció assistida, els reals sostres de vidre.

N’heu viscut alguna?

Aquestes dues últimes violències, la simbòlica i l’estructural, a més de ser invisibles (no els seus efectes…!) tenen el parany de que les persones no ho consideren violència (es considera quelcom donat per fet: el capitalisme, el sexisme…), i alhora que estableixen quins actes es consideren violència directa, n’estan a la base i en són l’orígen.

Si teniu ganes de saber-ne més us convido a llegir aquest article de la feminista Carmen Magallón Portolés!

Personalment, conèixer aquestes tres dimensions de la violència em va ajudar a fer-la complexa i, alhora, accessible; primer des de la dimensió intel·lectual (sóc molt de coco jo…!) i després per prendre consciència de com jo la viva, percebia i reproduïa.

Em va ajudar a veure que jo era sexista i masclista, amb mi mateixa i amb les altres. I em va obrir les portes a conèixer i a inventar mecanismes propis per anar-hi fent front; per, al capdavall, ser una gota malaya.

I és que d’un dia per l’altre jo vaig intentar trencar amb les meves pràctiques de dona tradicional (en el fer, en el vestir, en els gustos, en el fer, en el vestir, en el fer, en el… i crec que no em vaig atrevir a més). Però no ho vaig aconseguir gaire i això em va generar un munt de experiències que – depèn del dia amb més o menys intensitat – visc a com a contradictòries amb les idees que havia adquirit (ser heterosexual, monògama, voler agradar als altres… entre altres coses) i que de tant en tant – ara que estic aprenent a escoltar-me – m’atreveixo una mica a treballar-me i explorar-me. Tot i que després de les hòsties… ara sempre ho faig (o això intento) des de l’escolta, l’amor i la cura cap a mi mateixa.

Però encara que hagi deixat de flagel·lar-me això no em treu que sigui conscient que moltes vegades reprodueixi actituds sexistes o masclistes: sovint, en grans grups, m’empasso les meves opinions i a més em sento culpable per fer-ho; critico l’actitud d’altres dones; accepto que aquesta i aquella altra part del meu cos no m’agraden perquè no s’acosten als cànons de “bellesa femenina” i altra vegada em sento culpable… i podria continuar.

I en aquestes estic: sense parar de treballar-me. Intentant acceptar les meves contradiccions i viure-les amb consciència i sense culpabilitat (aiiix la culpa… mira que les dones n’hem mamat, d’això! I no és auto-violència, això?).

Sembla, doncs, que tinc deures d’estiu!

Autora: Mariona Zamora Juan

Il·lustrador: Amat Molero Borràs