I després de dues setmanes d’anunciar que ja tornàvem a ser aquí… ara sí, ja tornem a ser aquí, al blog! Benvinguda de nou al nostre espai per parar, reflexionar, donar voltes i apropar-te els feminismes en les seves vessants més pràctiques i quotidianes, però també en la seva forma d’estructures conceptuals més teòriques que et volem anar desgranant per tal que posar-se les ulleres liles sigui una cosa senzilla, amena, tendre i divertida!

Sense més preàmbuls, et deixo amb l’article que engega l’inici del curs, fruit de les meves experiències d’aquest estiu en el lleure educatiu.

Un camí que mai no acaba: posar-se les ulleres liles en el lleure és un esport de risc?

Divendres passat vaig acabar una altra temporada d’estiu de lleure educatiu, de la que vaig tenir l’oportunitat de viure i gaudir de diferents maneres i des de diferents rols (educadora, directora, acompanyant, gestora…). Des que vaig començar a anar al cau quan era petita que no me n’he allunyat: primer com a nena, després com a cap, més endavant implicant-me a nivell associatiu ( a l’equip de gènere d’escoltes catalans) i finalment com a projecte laboral i professionalitzador a la cooperativa de la que formo part. Des de que sóc educadora m’ha preocupat apropar-m’hi en clau de gènere, i ara que s’ha acabat aquesta temporada m’ha vingut de gust escriure’us aquestes reflexions sobre el lleure, com l’afecta el sistema sexe-gènere i les desigualtats que genera, i com m’agrada conèixer-lo i analitzar-lo per després buscar-hi estratègies d’incidència. Endavant!

Des de fora, i també des de dins, el món del lleure sembla una bombolla d’igualtat, on el patriarcat i el sistema sexe-gènere no hi tenen cabuda. Tot és diversió, experiències intenses i aprenentatges fets en igualtat, que et porten a viure en una utopia (sobretot en el lleure associatiu i voluntari, on tampoc no paren de ressonar paraules de democràcia, participació, autogestió… i no hi caben les diferències de poder ni les desigualtats!). El que vivim allà (campaments, nits d’estels, jocs cooperatius, àpats a terra i en rotllana…) de tant bonic ens ennubola la vista, i el ritme frenètic amb el que ho vivim (sobretot en el lleure més professionalitzat) ens impedeix veure més enllà del que passa. No t’ha passat mai que després d’uns màgics campaments, colònies o casals et pares a pensar amb calma i veus mil i un desastres? Doncs imagina’t posant-te les ulleres del gènere!

No sé si has provat mai de posar-te les ulleres liles en un entorn de seguretat, conegut i agradable... És un exercici que a mi, personalment, m’ha costat en més d’una ocasió. Les ulleres liles no són còmodes ni agraïdes, i sovint revelen realitats incòmodes per una mateixa i pel grup (et sents còmplice, veus els companys i les companyes amb uns altres ulls, i et toca anomenar i fer conscients coses que no agraden…). Doncs si participes d’alguna manera o altra en el món del lleure, i per un moment – entre activitat i activitat – t’enrecordes de posar-te les ulleres liles segurament ràpidament veuràs algunes coses que trontollen (els nens i les nenes no volen dormir junts a les tendes, les nenes es barallen, a aquell nen li fan la vida impossible perquè li agrada vestir-se de princesa, sempre es juguen als jocs de pilota de sempre, hi ha alguns problemes d’autoestima en joves del grup de grans, les monitores sempre s’encarreguen de la cura dels infants i els monitors sempre fan les tasques més dures…). Acostumem a veure grans cagades a nivell organitzatiu, o que els infants no s’ho han passat bé o que els caps hauríem de preparar-nos amb antel·lació les activitats, però quan es tracta de masclisme costa molt més adonar-se’n i afrontar-ho.

Davant d’això pot ser que sucumbeixis al pessimisme, dient-te que només estem amb aquests infants i joves poc temps i no podem fer res contra els mitjans de comunicació, la societat o les famílies; o els dies que estiguis més optimista potser reuniras valor i proposaràs de fer-hi alguna cosa, malgrat després t’adonis sobtadament que la sensibilitat de l’equip de monitors i dirigents no és la mateixa que la teva, i aquest sempre és l’últim tema a tractar-se a les reunions.

Ja veus doncs, que posar-se les ulleres liles no sempre és agradable ni ben rebut! Però és que a més, malauradament, tampoc és fàcil… A priori, sembla que posar-se les ulleres liles hagi de ser fàcil i senzill (i nosaltres volem que ho sigui, eh!): “només necessites quatre conceptes bàsics de teoria de gènere, voluntat de fer crítica i saber qui és potencialment vulnerable en la majoria dels casos. Amb aquestes tres coses ja et pots posar les ulleres i veure-ho de cop tot clar; i llavors et sents capaç d’anar assenyalant amb el dit persones i pràctiques en nom de la igualtat de gènere…” sovint simplificant la realitat i fins i tot posant la pota. Doncs no, no és ni tan fàcil, ni tan momentani, ni tan extern: posar-se les ulleres liles és un treball constant i que necessita entrenament (i de fet, el que és més difícil és mirar-se a una mateixa, i s’ha d’anar amb molta cura!).

Com a antropòloga he après que la realitat no és el que es veu a primer cop d’ull o el que sembla evident. Observem i analitzem la realitat des de la nostra perspectiva – social i culturalment apresa – i amb el mateix ritme frenètic amb el que la vivim, i això ens porta a fer judicis ràpids i a obtenir impressions simplificadores. Tantes vegades ens falta temps per parar, mirar, mirar-nos, encuriosir-nos, buscar-li tres peus al gat (i si cal cinc o sis), i dubtar fins i tot del que nosaltres pensem!

Fa uns anys, com a educadora en el temps de lleure i aprenent d’antropòloga, vaig prendre el compromís amb mi mateixa de que això no podia ser! Vaig posar el fre i va començar el llarg camí de saber i conèixer com m’influencia el sistema sexe-gènere en el meu ser més íntim, què i com transmeto aquestes influències als infants i joves amb els que estic… vaig, també, analitzar els reptes educatius amb els que em trobava en clau de gènere i a provar diferents estratègies (algunes passaven per mi, altres pel grup o l’equip educatiu…), i vaig voler conèixer eines per analitzar amb profunditat els grups amb els que treballava.

D’aquestes experiències i de totes les lectures que em van acompanyar, debats, reflexions amb l’equip de gènere d’Escoltes Catalans, amb equips d’educadores i amb l’Amat, n’ha acabat sortint el nostre curs d’educació en el lleure amb perspectiva de gènere i feminista, amb la intenció de sistematitzar el que havíem viscut i après, de donar eines i oferir perspectives, de proposar mètodes per analitzar activitats, maneres d’organitzar-se i relacionar-se, i perquè, en definitiva, moltes altres educadores poguéssin fer el seu propi camí cap a un lleure més conscient i just amb un acompanyament pausat, tendre, feminista i curós.

Aquest, però, és un camí que mai s’ha d’acabar! A mi, per exemple, em toca – com faig cada any a l’acabar l’estiu – seure, tornar a rellegir les notes preses durant els campaments i el casal, reemprendre les tecles, el debat, les reflexions i la lectura per revisar en clau de gènere i en primera persona la direcció d’un servei de lleure educatiu: el meu rol i la meva actitud com a directora, la coordinació dels equips d’educadores, la planificació general de les activitats en sí, els materials pedagògics usats, la relació amb les famílies, les actituds i relacions de les educadores… Fer-ho pausadament, prenent consciència de les meves idees preconcebudes sobre el gènere, deconstruint i qüestionant-me per tal de no parar de revisar les meves pràctiques i fer del lleure un espai curós, tendre, conscient i just.

Potser aquest estiu has estat monitora o educadora, o vas començar ahir perquè ets mestra o educadora en temps d’extraescolars. Seria bonic, si et vé de gust, fer aquest moment de parón i revisió conjuntament. No et direm com has de fer les coses o com has d’actuar, només posarem al teu abast eines, ulleres, pedagogies, conceptes i exercicis perquè com a bon educadora-artesana t’observis, observis la teva realitat educativa en clau de gènere i feminista, i et posis mans a l’obra a construir i experimentar el canvi que vulguis veure!

Autora: Mariona Zamora Juan

Il·lustrador: Amat Molero Borràs