(O quan anar-se’n de copes amb la princesa Disney que portes dins pot ser un bon començament)

La feminista – com la dona – no neix, es fa. I esdevenir feminista, com ja venim comentant des del primer dia, és un camí llarg i ple de pedres en el que et trobes amb mil contradiccions i conflictes – sobretot interns, que són els que més de bòlit et porten… Que si la pressió estètica, que si la pròpia llibertat, que si el fet d’empoderar-se, que si l’ús de l’espai públic, que si l’amor i el desig… per mi moltes vegades han estat discursos i pràctiques que trobava tant alienes a mi que automàticament hi generava resistència: “Eh, però si jo ja em vesteixo com vull! De quina pressió estètica em parles?”, “Eh, que jo sóc molt lliure i sempre faig el que em dóna la gana”, “Eh, empodera’t tu, jo ja estic bé així”, “Eh, que si quan camino pel carrer intento passar desapercebuda és perquè vull!”, “Jo trio de qui m’enamoro, i és pura casualitat que de moment només siguin homes, més grans que jo, blancs i que estan to buenos”, etc, etc, etc. Però, clar, una no és sorda ni pot fer orelles sordes sempre! Després d’anar sentint totes aquestes veuetes incòmodes que et qüestionen sense parar una frena (“vale, vale, ja us escolto”), es planteja moltes coses i aposta per donar espai a interaccionar amb aquestes veus sense haver-les de fer callar. I llavors és quan apareixen més (molts) conflictes interns! Sobretot perquè el que et pensaves que feies perquè a tu et sortia dels sants ovaris, potser no respon a tanta tanta autodeterminació, sinó que prové de les normes socials i culturals de l’entorn en el que ens socialitzem.

I per què t’aporta tants conflictes esdevenir feminista, quan la filosofia de base d’aquests moviments podríem dir que és – o així crec que hauria de ser – ser més felices, ser més nosaltres, ser més conscients, ser més lliures…? Doncs perquè els feminismes són corpus d’idees inherentment crítics: repassen de dalt a baix i donen la volta a tot el que és possible donar-li i més! I sí, ho fem perquè puguem ser més felices, més nosaltres, més conscients i més lliures. Evidentment si no ens qüestionéssim seriem prou felices (jo ho era molt!), però… a quin preu? Jo no vull viure com a normal i inevitable el fet d’estar descontenta amb parts del meu cos, suportar relacions amoroses que em fan mal, que la meva opinió en moviments assemblearis tingui menys rellevància que la d’un home o que em diguin de tot pel carrer. No. Prefereixo posar-hi consciència i anar fent passets per transformar-me a mi i al meu entorn a poc a poc.

I del que us vinc a parlar avui és d’un conflicte, d’un qüestionament, que a mi em va costar moltes resistències vèncer, i diguem-ne que encara estoy en ello: l’amor; l’amor romàntic; l’amor disney.

Abans de saber què era el feminisme jo ja m’havia enamorat moltes vegades. Era molt enamoradissa jo (bé… ara una mica també hahaha)! Que si el noi aquest, que si el noi aquell, el de dos cursos més amunt, el de tres taules més enllà, el fill de l’amic dels pares, ara em mira, ara li dic que li diguin que m’agrada… I no us mentiré: per molt que amb molts d’ells no ens haguéssim creuat ni una paraula jo ja m’hi veia casada, amb fills i feliços per sempre. I evidentment, fent el monyes tota la vida, eren la meva mitja taronja! Fins i tot fent famílies dels Sims junts! Sí, sí, sí, volia tenir històries romàntiques (i així mateix les anomenava jo!). Ep, i considero que em vaig criar en una família progre, eh!

Imagineu-vos el meu xoc, doncs, en veure un cartell pel carrer del tipus: “L’amor romàntic és violència”. “Violència? Però si és lo més bonic del món? És allò en el que vull basar la meva vida! Si home, violència! Au feministes, aneu a fer punyetes, que no en teniu ni idea o no us heu enamorat mai! Jo crec que l’amor és la base de la vida”. Curtcircuit, resistència i barrera al feminisme activada. I així vaig anar a fent, creixent i tenint relacions que acabaven en la frustració i el drama absoluts, perquè evidentment no m’he casat ni tingut fills amb cap d’aquells nois.

Per sort – jo considero que és per sort, vaja – sempre he sigut molt permeable a les idees crítiques del meu voltant (quan era adolescent tenia un filtre que tot allò que tenia pinta de crític, d’“esquerres i rebel”, ho considerava quelcom bo o a tenir en compte, perquè potser tenien part de raó), així doncs vaig atrevir-me a, de tant en tant, acostar-me a aquesta idea. Tot i que us he de dir que em feia una por terrible que les bases de la meva mida fossin qüestionades! Així que feia passets: ara llegeixo un manifest, ara visito la pàgina web d’un moviment feminista, ara un article d’un blog, ara una xerrada, ara un llibre…. fins que vaig descobrir què era l’amor romàntic, fins a quin punt m’havia confós i fins a quin punt no, perquè realment era tant perillós, i quin tipus de relacions volia i vull tenir.

Quin drama, tu! Jo, aprenent principiant de feminista tenia amorromantiquitis! I a més era heterosexual i monògama. Era, en definitiva, carca, tradicional i conservadora! Però… no sabia per on començar a deconstruir-me, sobretot en els ambients feministes on tothom estava “tant deconstruida”. I sí, vaig trobar-me a mi mateixa justificant la meva heterosexualitat i monogàmia, com si allò no encaixes en aquests espais. Però d’això en parlaré més endavant. Anem per parts!

Què és l’amor romàntic?

Per si algú no ho tenia clar… romàntic no vol dir monyes! L’amor romàntic es la manera de veure i viure l’amor en la societat occidental en aquests últims segles (no sempre ni a tot arreu s’estima de la mateixa manera): és una ideologia amb un efecte enorme sobre les nostres relacions! Aquesta ideologia – per tant, no només un corpus d’idees, sinó que és un ordre econòmic, polític i social, una manera d’organitzar la societat – posa al centre de la nostra societat les emocions i l’amor fins al punt de convertir-los en la base per percebre i ordenar l’ésser humà, les relacions socials i la vida (si voleu aprofundir més sobre aquesta perspectiva de l’amor, us recomano que llegiu aquesta entrevista a l’antropòloga Mari Luz Esteban, i que nadeu pel seu meravellós llibre “Crítica al pensamiento amoroso”).

Al nivell concret de parella – i ho podríem estendre a la resta de relacions, però ara és el que aquí ens interessa – l’amor romàntic està sustentat pels següents “mites” (que no són més que creences plenes d’emotivitat formulades de tal manera que semblen veritats inqüestionables):

• el mite de la mitja taronja, segons el qual la parella que triem està d’alguna manera “predestinada” a nosaltres, i ens complementa en tot (donant a entreveure que soles no som persones completes);
• el mite de l’aparellament, segons el qual la parella heterosexual i monògama, que té per objectiu final de procrear, és quelcom natural i universal;
• el mite de l’exclusivitat, segons el qual només podem estar enamorades d’una persona alhora;
• el mite de la gelosia, segons el qual aquesta és un senyal d’amor;
• el mite de la omnipotència, segons el qual l’amor ho pot tot i passa per sobre de tot;
• el mite de la llibertat, segons el qual els nostres sentiments i desitjos són super íntims i no tenen res a veure amb els factors socials i culturals en els que hem crescut;
• el mite del matrimoni, segons el qual l’amor – el de veritat – ha de conduir al matrimoni i als fills;
• i el mite de la passió eterna, segons el qual l’amor passional que vivim els primers mesos d’una parella ha de durar tooota la relació

(Aquí amb prou feines us els he anomenat; si teniu ganes de saber-ne us animo a explorar el que en diuen Gabriela Ferreira i Carlos Yela).

 

Però… per què és perillós l’amor romàntic?

Però per què ho hem de deconstruir? Què té de dolent o perillós tot això? Per què és violent?

Aquests mites que tenim tant interioritzats i tant in-corporats (sí, sí, en el cos, en les carns!) ens limiten com a individus (recordeu la metàfora del cranc, que vam usar per explicar la construcció social i cultural del gènere, en que aquest era com l’exoesquelet que et permet existir i alhora limita el teu creixement? Doncs igual!), fan que deixem d’estimar-nos a nosaltres mateixes en primer lloc, ens condueixen a vincular-nos de manera desigual i subordinada a una altra persona, ens comporten tenir unes expectatives sobre l’altra persona i/o la relació molt altes (que evidentment si no es compleixen, condueixen a finals frustrants), ens impulsen a dubtar i desconfiar de la nostra parella i a establir relacions poc sanes basades en el control i la dominació, ens poden portar a una situació d’aïllament social (veure menys els amics, desconfiar-hi…), i fins i tot ens pot afectar l’estat d’ànim i la salut (perdre les il·lusions pels projectes propis, no confiar en tu mateixa, estar confusa sobre el que és important per tu, estar trista, no descansar bé, o tenir malestar físic!)

Val sí, dir-ho és molt fàcil i és molt fàcil d’entendre a nivell cognitiu. Però quan fas un check list d’aquestes mites i els seus efectes amb les teves relacions la cosa es complica: tu estàs enamorada i l’amor paga la pena! Prendre consciència dels efectes nocius que aquest amor pot tenir sobre nosaltres, i tenir la valentia d’iniciar el camí, deixant enrere la por a perdre l’altre (quina por la soledat!), posar-se a treballar amb la voluntat de deconstruir-ho i deconstruir-se, i crear relacions sanes és molt difícil. Però no impossible!

Calen ganes de conèixer-se, d’estimar-se més, de cuidar-se i respectar-se a una mateixa; ganes d’escoltar l’altre, d’entendre les pròpies necessitats i les d’altri, ganes de posar línies vermelles, i de buscar consensos; ganes de donar i ganes de rebre; ganes de viure emocions intenses, d’estar sola, de compartir; ganes de desprendre’s, ganes de créixer i ganes d’aprendre moolt pel camí. I sobretot, tenir clar que…

 

Des del feminisme no diem no a l’amor!

Deconstruir l’amor romàntic no vol dir carregar-se l’amor i els vincles afectius (ep, que jo al principi m’ho pensava… i era una de les coses que més em tirava enrere!). Tot al contrari: els afectes són tant tant necessaris! Però cal que comencem a canviar les prioritats: comencem estimant-nos a nosaltres, a conèixer-nos i a mimar-nos; i des d’aquesta posició, podrem començar a teixir xarxes afectives en peu d’igualtat, interdependència i respecte mutu, des de l’autonomia i la corresponsabilitat (ja vau llegir l’article de l’Amat anomenat “Amor a una mateixa, amor a l’altre i amor a tot (el triangle amorós)”? No? Doncs correeeeu!).

Així que sí, contra tot pronòstic, és molt saludable saber acceptar que de tant en tant apareix la princesa Disney que una porta a dins, i que pot ser molt interessant anar-se’n de copes amb ella, a veure què en pensa de tot plegat i puguem tenir un debat fructífer que ens permeti créixer!

I sí, he d’acabar l’article perquè ja dura massa 🙂 Però des d’Ulleres seguirem donant-li més voltes a l’educació per l’amor i les relacions amoroses per tal de construir eines que ens puguin ajudar a prendre consciència i transformar-nos mentre ens cuidem i estimem.

 

Autora: Mariona Zamora Juan

Il·lustracions: Amat Molero Borràs