Què hi passa en un lloc quan no hi ha homes?

L’altre dia vaig facilitar un taller sobre pràctiques i discursos al voltant de l’anticoncepció amb mirada de gènere. No sóc sexòloga, ni infermera, ni experta en mètodes anticonceptius… (tot i que estava acompanyada per una gran i estimada sexòloga!), però és un tema que m’apassiona i del qual durant els meus anys de carrera vaig fer-ne una recerca des de l’antropologia feminista, i que a dia d’avui encara segueixo remenant, aprenent i fent-me preguntes com a dona i feminista 🙂

El taller era per educadors i educadores en el temps de lleure, i l’objectiu era identificar els estereotips i mecanismes de gener-ació (com ens convertim en “dones” i “homes”) que transmetem als joves quan els parlem d’anticoncepció (en una amalgama de discursos i relats pseudocientífics barrejats amb les batalletes personals): des d’on parlem, amb quins mecanismes, què diem sobre els cossos, les emocions, les relacions, les agències i capacitats d’autonomia, els plaers i desitjos, els riscos, l’autogestió…!

El taller era mixt (estava pensat tant per nois com per noies), però no va venir ni un noi! (encenguem les alertes a les ulleres liles, siusplau!). Així que durant tres hores, una vintena de noies – homogènies i diverses alhora -, vam estar parlant, qüestionant, exposant-nos, rient, preocupant-nos… sobre anticoncepció i mètodes de protecció contra les malalties de transmissió sexual. Però també sobre sexe, sobre negociacions, sobre violències quotidianes amb la parella, amb la ginecòloga o amb la família. Va ser un moment molt bonic i molt especial. Sense conèixer-nos es va crear ràpidament un clima de confiança molt bonic, i totes ens vam anar animant a parlar, a qüestionar, a debatre, a compartir i compartir-nos. Vam parlar des de cada una, amb complicitat, mostrant-nos vulnerables i lluitadores alhora. I també van sortir discrepàncies i diferències, no us penseu que tot són flors i violes!

Va ser, en tota regla, el que se li diu un espai no-mixt. Un espai segregat. Un espai d’autoconsciència.

(Els grups d’autoconsciència van néixer amb aquest nom als anys 60 als Estats Units, com a grups de dones que tenien per objectiu fer un anàlisis col·lectiu de les opressions que vivien, partint de la manera com les experimentaven i expressava cada dona; ara bé, espais de dones ja n’existien molts informalment! (Si teniu ganes de saber-ne més, us animo a llegir aquest text d’un dels fantàstics cursos de “Nociones comunes” que fan Traficantes de Sueños)).

Revueltas? Juntos? Juntas pero no revueltos? Revueltas pero no juntos?

Les persones hem estat socialitzades de manera diferent en una societat binària que entén que només hi ha dos sexes i dos gèneres (i un desig legítim), als que se’ls ha d’ensenyar coses diferents (sobre el paper no; però sota el paper sí!). Som llegits com a dones o com a homes, i com a tals la gent es relaciona amb nosaltres d’una manera o altra (no reaccionem igual quan veiem una dona sola pel carrer de nit que un home, o quan hem de saludar un home o una dona, o quan sentim un crit inesperat masculí o femení…). I com a tals, recauen sobre nosaltres unes expectatives diferents. I com a tals, rebem opressions i privilegis diferents. Per tant, tot i que lluitem per la igualtat i per fugir de les etiquetes que ens limiten, la realitat és que el sistema binari ens fa diferenciar-nos i distingir-nos en dos ramats.

Però no només és que ens diferenciem, sinó que les nostres relacions estan marcades per desigualtats, discriminacions, injustícies i un munt de violències pel mig. Per tant en un espai mixt (com en la majoria d’espais del nostre dia a dia) sempre hi haurà aquestes relacions desiguals i rols de gènere perpetuant-se per tots els canals possibles, fent que les dones ens sentim més vulnerables o desempoderades (ens farà cosa prendre la paraula, expressar opinions o dir el primer que se’ns passi per la barretina, serem discretes i conformistes…), i que els homes augmentin les seves conductes de violència, demostració de virilitat i dominació (fent els “gallets”, competint pel sol fet de fer-ho, demostrant la seva masculinitat públicament, flirtejant sense que se’ls demani…).

Així doncs… què pot passar si de tant en tant ens relacionem en espais no mixtes? Si aprenem en espais no mixtes? Si reflexionem en espais no mixtes? Si trobem un espai de seguretat per explicar que sentim i vivim, separades? Sóc molt conscient que segurament arrossegarem mooooltes pràctiques i discursos patriarcals i masclistes (portem molts segles a sobre socialitzant-nos i vivint-nos així!), i segur que reproduirem estereotips (a mi m’encanta fer la lloca amb les meves amigues, i què?), però segur segur segur que algun dia – amb confiança i sense témer les reaccions dels altres – parlarem d’un tema que ens preocupa i veurem que compartim dolors, pors i dubtes. I potser, parlant, parlant, veurem que aquests dolors, pors i dubtes no són cosa nostra – no és que estiguem boges -, sinó que vivim en una societat que – com a “dones” – ens fa viure la nostra manera de ser (diversa, evidentment!) com a dolorosa i temorosa. I començarem a preguntar-nos per què. I segurament trobarem respostes comunes. I començarem a pensar estratègies individuals, col·lectives i comunitàries per fer les nostres vides més vivibles. Segur segur que canviaran algunes coses: maneres, mirades, veus, cossos i afectes entre nosaltres. Farem pinya i agafarem forces per no defallir cada vegada que quan intentem posar el nostre granet de sorra per canviar les coses, vingui algú que ens el desmunti. Fer això de tant en tant no pot ser greu, no?

No és greu però… fa por!

Sovint m’he trobat que aquests espais (els creats intencionadament!) generen rebuig. Potser no tant la seva posada en marxa, sinó simplement la seva formulació (és que no són inclusius, és que és com tornar a l’època franquista…!). Puc entendre la meva mare, mestra, que va anar en una escola on només hi havia noies, i la seva batalla va ser per l’educació mixta i la coeducació. L’entenc perfectament! Són tant necessaris els espais mixtes! Són indispensables, vaja! Sobretot si els pensem en termes de diversitat i no com a formats merament per nois i noies: segurament hi hagi persones trans*, persones d’orientacions sexuals diverses, persones amb perspectives diverses… i benvinguda sigui la vida en aquests espais i la convivència de la diversitat!

Hi ha qui veu aquest espai com a exclusius (que fomenten l’exclusió) i una amenaça per la igualtat i la inclusió. Els grups de dones no mixtes són espais de trobada i reflexió d’un grup d’interès, d’unes persones que comparteixen unes característiques comunes (en aquest cas el fet de ser dones), i tenen ganes de parlar sobre les seves vivències, experiències, opressions, pors, límits… no, no tenen la intenció de viure cada minut de la seva vida juntes, excloses, i construir una societat paral·lela. En el nostre dia a dia acostumem a trobar-nos en presència d’homes i dones, què passa si volem tenir unes estones separats?

En aquest sentit també hi ha gent que té por que es reprodueixin els estereotips. Segurament en reproduirem; diguem-ne que els tenim apresos des que se’ns va concebre i costen moooolt de canviar. Ara bé, els estereotips es construeixen en la relació amb l’altre, per la seva mirada i per la nostra grupalitat. Si tenim un espai sense l’altre, segurament podrem expressar sense tanta pressió les nostres diversitats. I si a més, totes les participants tenen l’objectiu clar de qüestionar com la societat ens afecta i construeix, això conduirà a que precisament dubtem de la nostra manera “natural” de “ser dones” i experimentem noves maneres d’estar en el món, sense que ens condicioni la presència dels homes, amb qui ens definim en relació.

I… no és una necessitat personal empoderar-nos i fer pinya en espais de seguretat, compartir, reflexionar i gaudir en un espai lliure de pressions (com tirades de canya, riures, banalismes o interrupcions als nostres arguments…), pensar col·lectivament en com ens afecta “ser dones” o ser llegides com a dones, com podem transformar la nostra manera d’habitar aquest món des d’aquest paper o un altre, i les relacions que tenim i volem tenir entre nosaltres?

Què dirien les nenes, per exemple, si es reunissin soles per pensar sobre com volen que sigui el pati o l’estona de joc lliure, a elles que sempre els toca jugar als marges del camp de futbol?

És curiós (llegiu-ho com a ironia): quan planteges estratègies de treball segregat en clau política, ideològica, feminista, fer grups no mixtes genera moltes resistències i incomoditats. Però quan els infants fan esports segregadament ningú hi posa cap inconvenient. O quan van al lavabo segregadament ningú posa cap problema tampoc. O quan els homes van al bar i les dones a la perruqueria. O quan fem “noche de chicas”. Però quan es vol que aquests espais tinguin una intenció feminista tot canvia. Crec, senyores, que se’ns permet sospitar.

Així doncs… us animeu a explorar els vostres espais no mixtes en aquest sentit? Podríeu intentar provocar anàlisis de les opressions masclistes en espais com la perruqueria, els lavabos o las “noches de chicas”?

Autora: Mariona Zamora Juan

Il·lustracions: Amat Molero Borràs