Abans de començar dir-vos que l’article d’avui és una declaració d’amor a l’Observatori iQ i a les companyes que hi treballen per tota la feina que fan recollint, elaborant i publicant un munt d’indicadors estadístics per entendre la realitat catalana des d’una mirada no androcèntrica. No us estigueu de remenar la seva fantàstica web, que m’ha proporcionat tota la informació i estadístiques que apareixen a l’article 🙂

Definitivament els documentals d’animals han fet molt de mal: “Mientras la mamá pájaro cuida los pajaritos, papá pájaro va a por comida”, “Las hembras pinguino cuidan de los más débiles mientras los machos se echan unos chapuzones divertidos”… i així podríem continuar amb molts altres exemples en els que s’il·lustra que – per naturalesa – totes les femelles de totes les espècies terrestres i tots els mascles de totes les espècies terrestres (fins i tot les plantes!) compleixen uns mateixos patrons de comportament i unes mateixes inclinacions cap a diverses tasques que possibiliten la vida. D’aquesta manera esdevé lògic i natural que les dones tinguem més facilitat per la cura de les persones dependents, l’educació dels infants, les habilitats socials i emocionals, i els homes tendeixin a procurar el sosteniment material del grup mitjançant l’obtenció de menjar, habitatge i duent a terme tasques de defensa… Us sonen aquelles frases en que, debatent sobre la distribució de tasques domèstiques o la feina, algú diu “però si tots els animals ho fan així, i els primitius també, perquè és clar, les dones teniu menys força, sou més cuidadoses…”? Doncs no, com ja deveu suposar, això d’innat no en té res. Té a veure, com ens heu llegit moltes vegades, amb el gènere.

El gènere, com ja hem explicat, és una expectativa normativa social i culturalment construïda que pren formes molt diverses i està en constant transformació, de com han de ser els homes i les dones. Una expectativa que modela com ens movem, vestim, sentim, desitgem, pensem i, fins i tot, modela la nostra vocació! (sí, qui es va inventar la vocació també va fer un bon negoci). La vocació, aquell sentiment íntim de sentir que tu estàs feta per dedicar-te a una cosa o una altra, també està social i culturalment construïda, i en ella el gènere hi té un paper molt important. Si no fos així, en totes les feines hi hauria tant homes com dones treballant-hi, però malauradament no és així. I no, no és casualitat. A nivell estructural el repartiment d’homes i dones entre els diferents sectors d’ocupació és força desigual. I el que és més important d’això és que aquesta divisió té uns efectes materials i simbòlics molt importants, que estan a la base de les desigualtats entre dones i homes. Anem a veure-ho 🙂

Un apunt: durant l’article d’avui només parlaré d’homes i dones, i no mencionaré les persones trans ni intersex perquè malauradament al nostre país no es recullen dades segregades més enllà del binarisme home-dona – quan es fa – i, per tant, queden moltes realitats invisibilitzades i de dificultós anàlisi; espero que això comenci a canviar ben aviat!

SEGREGACIÓ HORITZONTAL DEL TREBALL

Els homes i les dones, a gran escala, treballen en sectors, tasques, funcions, llocs de treball i jerarquies dins la feina de forma molt diferenciada diferents. No és pas que m’hagi tornat boja fent aquesta afirmació, ni que el mosquit del feminisme em faci veure-ho tot amb perspectiva de gènere: mireu-ho amb els vostres propis ulls en aquestes dades elaborades per l’observatori iQ dels diferents sectors d’activitats desagregades per sexes! S’hi pot veure de forma ben clara com les dones es dediquen en gran mesura a activitats sanitàries i d’educació, serveis socials i personals, biblioteques, museus i altres activitats culturals, mentre que els homes es dediquen en gran mesura a la seguretat, la tecnologia, l’arquitectura i l’enginyeria, els mitjans de comunicació o la construcció. I sí, aquest fenomen que no és pas actual i porta essent analitzat molt de temps des del feminisme té un nom: és el que s’anomena segregació horitzontal i/o divisió sexual del treball.

I això per què passa – ens preguntem moltes – ? Passa perquè homes i dones tenim alguna cosa als gens que ens condueix a que a les dones ens encanti ser infermeres i als homes enginyers? Passa perquè unes tenim, per naturalesa, més facilitat o habilitats naturals per ser curoses, cuidadores, tendres, emocionals, empàtiques, i els altres més racionals, calculadors i lògiques? No, com ja hem explicat moltes vegades: no, no i no.

Ara bé! Si que és veritat que quan hem de triar carrera o futur professional… les “nenes” portem 16 o 18 anys jugant a nines, a cuinetes, a raconets, a sorra, a corda, a princeses, a cotillejar al pati, a papes i mames, a fer coreografies de les cançons del moment, enamorant-nos de la lectura (jo molt, personalment), o jugant a futbol i estar sense que ens passi la pilota o essent les últimes a ser triades als equips…. Per tant, portem 16 o 18 anys in-corporant l’escolta activa, la paciència, la cura, l’endreça, la moda, la cuina, la llar, la criança, la convivència, la maternitat, l’expressió de sentiments (més enllà de la rabia o l’alegria que poden provocar els jocs moguts)… i els nostre desigs, gustos, aficions, preferències, i les nostres expectatives s’han anat configurant d’una determinada manera diferent a la dels “nens”. I sí, això clarament afecta a que quan arribem als 16 o 18 anys volguem ser infermeres, mestres, cuineres, psicòlogues, veterinàries… I sí, tenim més facilitat per fer-ho i hem desenvolupat més habilitats per fer-ho. Jo, per exemple, considero que em surt de manera automàtica escoltar atentament la gent, ja que ho he fet des de petita, i en canvi l’Amat m’ha dit més d’una vegada que a ell per escoltar activament ha de fer un esforç.

Per tant tinguem-ho ben i ben clar: ens han educat i assessorat ens uns interessos laborals concrets (mireu, mireu) i molt esbiaixats pel gènere; i les empreses per les que treballem (o a les que volem treballar) també tendeixen a pensar que els homes faran més bé unes feines i les dones unes altres.

EL SOSTRE DE VIDRE

Però això no té res a veure amb que aquesta diversificació sigui natural ni que sigui desitjable; ni per nosaltres ni per la societat. De fet, no és gens desitjable. Les feines d’atenció a les persones són de les menys ben pagades i valorades a casa nostra (tot i ser tasques essencials per a l’estat del benestar!), per tant això vol dir que moltes dones estan mal pagades i poc valorades. Us animo a preguntar (i a buscar les estadístiques que ho recullen) quan cobren les persones que treballen cuidant persones dependents, les infermeres, les educadores en el lleure, les persones que es dediquen a la neteja… Perquè, a part de ser sectors molt feminitzats, estan socialment molt poc valorats (hi ha l’estesa sensació de que tothom pot fer-ho, tot i que “qui millor ho farà” seran les dones) i no són el paradigma de l’èxit laboral (quan són tasques ESSENCIALS per al manteniment de la nostra societat!). Jo, per exemple, que treballo en el món del lleure, a vegades em reconec trivialitzant aquesta feina…! I en aquests àmbits de cures i atenció a els persones les estadístiques ens constaten que, fins i tot en aquestes feines o àmbits laborals més feminitzats (amb més presència de dones), no són les dones les que ocupen càrrecs de direcció… són els homes!

És el que s’anomena segregació vertical o sostre de vidre, i és aquell fenomen pel qual les dones tenen més dificultats en accedir als càrrecs de direcció, malgrat estiguin més qualificades! I per què passa això…? És que per naturalesa els homes tenen més capacitat de lideratge que les dones? Altra vegada i rotundament no.

Ara bé, els homes porten molt temps ocupant càrrecs de gerència, de direcció i de lideratge… i la manera hegemònica de desenvolupar “bé” aquests càrrecs s’entén que només pot ser masculina¹: racional, autoritària i jeràrquica, sense tenir unes càrregues familiars que els impedeixin fer llargues i continuades jornades de treball, amb unes objectius d’èxit concrets a la vida i uns interessos determinats… Per tant, només les persones (homes i dones) amb aquestes característiques, obligacions i interessos ocupen els càrrecs de direcció. I com que nosaltres, les dones, no hem estat majoritàriament educades per ser així – i moltes vegades som les qui encara aparquem la nostra carrera laboral per tenir cura de les persones dependents (no fos cas que siguis una mala mare…!) – ens és molt difícil arribar a càrrecs de direcció on es valoren aquestes característiques. És l’ordre androcèntric que us explicàvem un dia: la mania d’agafar el model masculí com a genèric i com a mesura de la normalitat de totes les coses. De fet, moltes dones que han arribat a càrrecs de direcció és perquè tenien un estil de lideratge molt masculí, i no només en les formes, sinó també en les implicacions que en deriven per a la pròpia vida com apartar la maternitat dels plans de futur en cas que hi fos, les relacions curoses i horitzontals, la cura cap a una mateixa… I rebent, molt possiblement, atacs per ocupar aquestes esferes de poder (“mal follada, mala puta, bruixa, lesbiana, marimacho, machorra, tiarra…” gràcies dones valentes de la CUP per visibilitzar-ho!).

Ep… però pot ser d’una altra manera el lideratge? Oi tant que sí! I no es tracta de que hi hagi una manera de liderar dels homes i una manera de liderar de les dones (segur que mentre llegíeu l’article pensàveu que les coses no són tan blanc o negre), sinó que cadascú ha de trobar els seus lideratges agafant d’aquí i d’allà, i procurar que no creïn desigualtats o reprodueixin violències…! Malauradament tenim pocs referents de lideratges diversos, i sobretot que siguin conscients, justos, atents i potenciadors de la diversitat…! ( m’apunto fer un altre article sobre lideratges feministes 😉 )

Ja ho veieu, doncs, la divisió sexual del treball és un fet, tant la horitzontal com la vertical. I aquesta divisió sexual del treball no fa res més que reproduir l’ordre simbòlic i estructural androcèntric; un ordre que, com hem vist, crea desigualtats (materials, simbòliques, estructurals…) i, per tant, és violent amb un sector molt important de la població.

Però això comença a canviar (gràcies sobretot a les lluites feministes pels drets laborals, educatius, familiars, reproductius…!) i ho celebrem molt! Cada vegada les carreres són més paritàries i més dones accedeixen a estudis tradicionalment masculins, i el nombre de llicenciades actualment supera el de llicenciats!

EL TREBALL INVISIBLE

Però malgrat tots els avenços, a les famílies, a les entitats, a les organitzacions, les empreses… les dones encara s’encarreguen majoritàriament d’un treball invisible: el domèstic i el de les cures. Em refereixo a aquell treball que no es considera treball perquè no està remunerat, i que, a sobre, sustenta la nostra existència: el treball que permet la vida. L’educació i la criança de les criatures, la neteja de la llar, la peparació de l’alimentació, les carícies, les freguetes a la panxa, l’ordre i la neteja, el vetllar pel benestar emocionals dels grups, la mediació dels conflictes, els cops a l’espatlla per tirar endavant, les escoltes infinites dels problemes íntims, el cedir espai perquè l’altre es cuidi…

I és clar que hi ha homes que es dediquen al treball domèstic i de cures: alguns “ajuden i col·laboren” i altres se’n corresponsabilitzen, però mireu aquestes estadístiques tan formoses, que mostren les hores de dedicació al treball remunerat i al no remunerat entre homes i dones. I aquí només es mostra el dedicat a la llar (on encara caldria mirar com les tasques que s’hi fan es distribueixen, i com es valoren cadascuna)… imagineu si sumem el que passa en l’associacionisme, la militància…! (Un altre dia parlaré de tot això, que als moviments socials i a les entitats ens és molt necessari fer autocrítica!) Qui fa aquestes tasques de cura? Qui acull les persones noves? Qui vetlla pel benestar grupal? Qui promou parlar des de l’afectació personal? Qui endreça? Qui recull? Qui s’encarrega de la comissió de material? (i no és genial i necessari que es faci tot això…? I no se n’hauria de responsabilitzar tothom…?)

Aquest treball de cures, que no sempre és agraït, el continuen fent en gran mesura les dones. I arran de les retallades en els serveis públics d’atenció a les persones i la davallada de les ajudes a les famílies per atendre els seus familiars dependents, han estat majoritàriament les dones les que han tornat a les llars a fer de cuidadores: perquè tenien pitjor sou, perquè tenien una jornada laboral més curta, perquè no tenien tanta projecció professional… dones que, per tant, deixaran de cotitzar, de cobrar, i tindran una pensió ridícula; fet que, com us podeu imaginar, els farà establir relacions de dependència amb els seus marits, fills o estat.

Mentre no ens posem a batallar ferotgement al carrer, als plens i al parlament per uns serveis públics d’atenció a les persones, perquè les empreses es responsabilitzin de la cura dels seus i les seves treballadores, i apliquin mesures per una conciliació laboral corresponsabilitzadora – i el mateix faci les associacions, entitats i organitzacions – podem començar per visibilitzar, reconèixer, agrair i redistribuir les tasques de cura que es fan al nostre voltant; perquè els hi devem la vida.

Així que, per començar: gràcies mama per la dedicació extraordinària a fer-me créixer com sóc i cuidar-me com ho has fet 🙂 i gràcies papa per ser un model d’home equitatiu (malgrat pensis que tot això ja està superat i tots els homes siguin així!) i cuidar-me molt molt molt.

Autora: Mariona Zamora Juan

Il·lustrador: Amat Molero Borràs

---