Probablement, el tema de la responsabilitat en temes de gènere no sigui fàcil per a ningú, ni homes ni dones ni com s’identifiqui ningú. Quan parlo de responsabilitat faig referència al paper, agència i poder personal que tenim en el manteniment o reproducció del sistema sexe-gènere i les seves violències -dit de forma més simple: com d’emmerdat i implicat estic en mantenir el patriarcat i les seves violències tot i que no vulgui o no en sigui conscient-. Avui vull entrar en el tema de la gestió de la responsabilitat en veu masculina perquè és quelcom que acostumem a evitar i evadir quan ens toquen els privilegis o quan rebem crítiques en temes de gènere.

Moltes vegades exploten conflictes bullint de ràbia per temes de privilegis amb les paraules com “ets un masclista, no te n’adones del què fas!” i l’altre respon defensant-se com si no anés amb ell “doncs mira que tu…” (una èpica lluita de “No, tu més!”). Us sonen aquestes èpiques batalles en que acaba perdent tothom i ningú pren responsabilitat del què ha fet? Tenen un toc de drama perquè ningú entén a ningú i tothom posa la culpa en l’altre. Vull recalcar el ningú entén a ningú, per què tant pot ser per què no hi ha intenció de fer mal (i és inconsciència del poder que un té i que ve, molts cops, atorgat pels privilegis) com per què tot i que vivim en el mateix planeta terra el gènere ens fa viure realitats diferents i costa posar-nos en la pell de l’altre ja que mai hi hem estat.

La tècnica del “No, tu més!” és, alhora, algo ben normal, ja prendre la responsabilitat sobre del dolor, opressió o desigualtat que generem a l’altre persona (encara que no sigui de manera intencionada) és difícil i ens fa sentir molta culpa. I la culpabilitat no és gens fàcil de gestionar quan la nostra intenció no era pas ferir. Fins i tot, podem arribar a no reconèixer el dolor de l’altre “APA! Ets un exagerat/da!”. Tant no reconèixer el patiment o no responsabilitzar-nos del que fem són èpic fails. Així doncs, vull parlar-ne d’uns quants en veu masculina i centrar-me en què ens passa i què podem fer.

No em considero pas masclista, com la gran majoria d’homes que he conegut, però, pel propi fet de ser home tinc unes facilitats, sorts i privilegis (els tres conceptes em valen més o menys pel mateix) que em fan poder estar abusant, violentant o oprimint a d’altres inconscientment i, per això, em poso el deure de prendre’n consciència i responsabilitzar-me’n.

SIS RESISTÈNCIES, DIFICULTATS I ÈPIC FAILS QUE SOLEN SUCCEIR ALHORA DE PRENDRE LA RESPONSABILITAT QUE SE’NS DEMANDA

“Ets responsable del manteniment del sistema patriarcal”, “Desfés-te dels privilegis”, “Ets un inconscient”, “Diguis el que diguis segueixes sent un home”, “Tots els homes sembla que no us n’entereu del que feu i provoqueu”… Què hi ha darrera d’aquestes frases? Doncs, entre d’altres coses, diria un reclam clar de que els homes hem de començar a agafar la responsabilitats i compromís pel propi fet de ser-ho en una societat, encara, patriarcal i masclista que ens afavoreix.

Aquests han sigut alguns dels atacs, crítiques, reflexions i culpabilitzacions (si parlo d’atacs és perquè jo els rebia així i encara m’impacten fortament) pel propi fet de ser home. Certament la gran part d’ells han sigut com un “ZASCA!” que em pillava desprevingut i em removia de dalt a baix. Aquesta remoguda desprevinguda no la podia, i encara em costa, gestionar-la bé, entre altres coses: se m’activaven tot tipus de resistències, tenia dificultats de comprensió i consciència i, alhora, es posaven en marxa un munt de mecanismes d’evasió a la responsabilitat. Tot això s’activava de forma inconscient, ja que en cap moment em deia interiorment: “ostres… em demanen responsabilitats i això em supera, anem a portar la contrària per fer la pua a qui m’ho diu i riure una miqueta”. Per fer un pas endavant vull identificar clarament sis “èpic fails” interns que solen passar i d’aquesta forma respondre a la pregunta de: què ens passa?. Som-hi:

“No m’estan parlant a mi oi?”, “Deuen estar emprenyades per temes personals seus…”

Fail 1: Prendre’m els atacs de forma extremadament personal “Per què jo?”, “Si jo mai he pegat una dona?”, “Per què rebo aquestes crítiques si sóc un homo-feminista?”

No us ha passat mai de veure alguna persona amb alguna característica (vestimenta, posat físic, to de veu, etc.) i que us saltin les alarmes no pas per qui és sinó el què representa socialment? Doncs d’aquí ve el fail 1.

Al cap del temps he pres consciència que no és exclusivament un atac personal per la meva història de vida. No és qui sóc i què he fet exactament, sinó qui represento socialment i identitàriament en aquesta societat (un home… entre d’altres coses). Per tant, tinc, m’atorguen i exerceixo el rol social d’home, així que, m’agradi o no, no me’n puc desprendre i això em dona una certa responsabilitat social pels meus privilegis. Això passa el mateix amb la classe social, la nacionalitat o el color de pell. L’escollim? No pas, però aquesta característica ens fa prendre un rol social concret en la societat i a tenir un poder en aquesta. I, òbviament, qualsevol poder comporta una ineludible responsabilitat 😉

No tots els atacs són a mi i a la meva història personal, sinó a qui represento socialment (un home) i el què representa això social i històricament.

Fail 2: Fer veure que això no va amb tu “Jo no sóc un d’aquests machitos, no em ralleu el putu cap”, “Hi ha gent que la lia més que jo, per què m’ho dieu exactamnt a mi?”, “Aquests temes no hi tenen a veure amb mi”, “jo passo d’aquests merders” o “què vols que hi faci jo, saps? No és cosa meva”

No heu tingut mai la sensació de que aquelles persones que giren la cara davant d’una opressió també són responsables d’aquesta? Doncs aquí està el tema del fail 2.

No només es tracta de que jo esdevingui directament un opressor pel meu rol social, sinó pel fet que no faci res per adonar-me’n o invertir aquest ordre masclista que genera tanta desigualtat, injustícies, violències i discriminació. Si no faig res per adonar-me’n estic obviant i girant la cara a una realitat de desigualtats i, per tant, tornant-me en còmplice. I, si me n’adono i no faig res per canviar-ho doncs… el mateix. Per tant, cal agafar compromís i evitar agafar la fàcil postura de “passar de tot, perquè això no va amb mi”.

Alhora, quan parlem d’opressió o opressor tenim la imatge clara d’opressió a través de violència física, però existeixen tantes i tantes formes de violència més invisibiltzades, normalitzades i quotidianes que, molts cops, podem negar ser opressors perquè no ens volem identificar amb aquell que pega, tot i que, en d’altres tipus de violències més normalitzades podem agafar aquest paper d’opressor. I acceptar que hem sigut o som opressors no és gens fàcil, ens omplim de pena, decepció i culpa cap a nosaltres mateixos. Òbviament, prendre responsabilitat no és fàcil.

Ser opressor no tant sols vol dir exercir violència física, passant de comprendre i lluitar contra les desigualtats fa que em torni còmplice de la opressió.

Fail 3: Creure’m la suposada igualtat actual o tenir una idea d’igualtat o equitat força pèssima i enganyosa: “Eh, però si totes som iguals no?”, “No voleu igualtat, doncs per què em tracteu diferent?”, “No voleu destrossar el gènere? Doncs perquè em discrimineu per ser home?”

No us ha passat mai que una cosa és el que somiem o desitgem però a la crua realitat tot canvia i segueix sent cacona? Doncs d’això va el fail 3.

Quina gran cagada creure’m que actualment hi ha igualtat i, encara menys, equitat. Una cosa és que vulgui la igualtat i la equitat i l’altre és que existeixi realment. Siusplau mirem més les estadístiques que ens mostren que no hi ha igualtat ni equitat. Us passo un projecte amb estimades grans cracks de l’IQ Observatori que ho mostren.

Oh siusplau… mira les estadístiques i què vol dir igualtat i equitat.

Fail 4: No comprendre l’altre i la gran motxilla que hi ha darrera seu i tota la història col·lectiva: “Joder, perquè et poses així?”, “Crec que la resposta ha sigut desproporcionada, m’ho podries haver dit millor”, “Què dius? Si a tu mai t’ha passat això… perquè parles de temes que mai t’han passat?”…

No us ha passat mai que teniu algun conflicte creuat de per vida i que ni heu escollit entrar-hi? I que a sobre aquest conflicte l’han tingut els teus avantpassats durant la gran part de la seva història? Doncs d’això va el fail 4.

Quan caic sobre una mateixa pedra i, molts cops, m’empenyen, segurament la reacció quan planto cara a la pedra sigui dura i tornant-hi per totes les vegades que t’ha fet caure una i una altra vegada. Doncs… el tema seria igual 😉 Si alguna vegada hem rebut crítiques i atacs no només van cap a nosaltres, sinó que siguin, probablement a totes les situacions que es repeteixen constantment i diàriament. No és exclusivament una qüestió o situació relacional entre tu i l’altre, sinó una dinàmica i problemàtica social que es repeteix una i una altra vegada.

El fet que sigui una problemàtica i conflicte social, també comporta que no només és ara, sinó que el patriarcat i les diverses violències de gènere porten anys i història repetint-se. Un fet que fa inflar més i més els ovaris és que la teva generació, les passades i moltes i moltes més hagin hagut de viure i reviure situacions similars o iguals. Cal prendre consciència que davant de qualsevol acte masclista no estan exclusivament les dues persones allà, sinó tota una història darrera i la història de vida de les persones implicades, quelcom que amplifica la reacció de l’altre. I això s’ha de tenir en compte.

No només som tu i jo, sinó que darrera d’un acte masclista hi ha un conflicte i desigualtat social i històrica que el fa més gran.

Fail 5: Subestimar i desvaloritzar els sentiments i reaccions de l’altre: “Que exagerada no?”, “Aquí crec que t’estàs passant…”, “Joder… a veure… no n’hi ha per tant!”, “T’ho podries prendre diferent no?”

No us ha passat mai que explicàveu o expressàveu algo per a vosaltres molt important i intens a l’altre persona i tenieu la sensació que no us entenia, no us escoltava o no li donava la mateixa importància? Doncs d’aquí surt el fail 5.

Connectar i reconèixer els sentiments i reaccions de l’altre no és feina fàcil. Perquè en el moment que ho fas pot ser que la culpabilitat t’ompli el cos. I la culpabilitat no és gens agradable.

Per això, abans de connectar i reconèixer l’altre solem posar una barrera un mecanisme molt eficaç: subestimar i desvaloritzar. Ens concentrem amb la nostra perspectiva, vivència i reacció davant la situació i no ens atrevim a creuar cap al costat del que viu l’altre. Com he comentat abans, tot i que vivim en un mateix món vivim les mateixes situacions de formes diferents. Com a homes que ocupem posicions i vivim de formes diferents en aquesta mateixa societat, podem viure la realitat de forma unilateral i no donant valor, reconeixement i connectant amb què està visquent l’altre.

Sobretot, quan la vivència de l’altre és de por, patiment, tristesa, decepció, etc. I ens demanen un canvi… és molt difícil acceptar prendre partit cap a aquesta canvi i, clarament, responsabilitzar-nos davant el patiment de l’altre.

Tot i que no visquem una situació igual que l’altre, els sentiments i emocions que l’altre ens expressa no són exagerats sinó reals. Toca llavors reconèixer-los, donar valor al que sent i prendre la responsabilitat que pertoca si hem o estem ferint.

Fail 6: No tenir en compte els actuals privilegis del fet de ser home “Joder i jo què vols que hi faci jo?”, “no ho he escollit pas jo saps ser home?”, “I què volen ara? Que els homes ens suicidem?”, “m’he de sentir malament per ser home?”, “jo no sóc privilegiat… no sóc cap banquer o burgés!”

No us ha passat que algú amb més facilitats o privilegis a la vida quan li digueu que en té evadeixi aquesta realitat? Doncs d’això va aquest fail 6.

És més fàcil situar-nos com a víctimes i oprimides que no pas agafar la gran responsabilitat de ser privilegiats i, molts cops, opressors per aquests privilegis i poder social que ens ha sigut atorgat històricament i socialment.

Òbviament tots nosaltres vivim situacions d’opressió i som víctimes en molts aspectes i situacions de la nostra vida. Fins i tot, com hem comentat molts cops, els homes també patim violències que el patriarcat genera contra nosaltres com, per exemple, el que anomenem costos de la masculinitat. Però no per això no hem de prendre consciència de que tenim privilegis (tot i que no els vulguem o els haguem escollit), que mai ens els traiem de sobre (no deixem mai de ser privilegiats perquè no és algo que puguem deixar a la calaixera) i que qualsevol privilegi comporta una gran responsabilitat. Ara toca responsabilitzar-nos.

(Ep, per donar-hi més voltes a aquest tema podeu llegir l’article La tita, un gran privilegi on surten un munt d’exemples sobre privilegis masculins)

Totes les persones vivim situacions d’opressió, però això no vol dir que no tinguem privilegis i poder per ser qui som i com som. I, clarament, els privilegis i el poder comporten una gran responsabilitat.

DE SER RESPONSABLE A RESPONSABILITZAR-ME’N

 Llavors… sóc responsable de ser home? Sóc responsable de ser vist com a home? Sóc responsable d’haver rebut uns privilegis com a home? No, és un poder social que no he escollit i he heretat. Però això no evadeix que jo, amb aquest poder i privilegi, em responsabilitzi dels meus actes. No sóc responsable de ser home però puc responsabilitzar-me’n. No sóc responsable de com la societat ha construït la masculinitat hegemònica però puc responsabilitzar-me de mostrar una alternativa. No sóc responsable del domini sobre la dona però puc emprar el meu poder per subvertir l’ordre patriarcal.

La qüestió recau en: Com gestiono el meu poder? Com influencia el meu poder en les meves relacions? Com impacta la meva forma de ser i viure’m com a home? Com poso el meu poder al servei de qui ho necessita? Com gestiono jo el fet de ser privilegiat? Què faig quan algú em toca els meus privilegis? Si tinc poder per influenciar i decidir que faig amb aquest poder? Intento canviar l’ordre patriarcal o mantenir-lo?

Responsabilitzar-se’n és prendre compromís, prendre partit, prendre agència dels propis actes. Podem canviar-ho tot de la nit al dia? No, com a mínim jo no sé com fer-ho. Viurem mil contradiccions i hipocresies? Sí, jo les visc dia a dia. La cagaré durant el camí? Probablement, jo la cago i fins i tot m’entrebanco amb la mateixa pedra. Tindré dificultats en responsabilitzar-me? Sí, a mi no m’està sent fàcil. Però he de ser víctima o derrotista davant de les contradiccions, dificultats o caigudes? Jo proposo agafar una actitud proactiva, d’aprenentatge i, alhora, responsabilitzant-me de tots els passos que faci.

Nota pels qui ens carreguem massa pes a l’esquena: Amb això no vull dir sobreresponsabilitzar-me, ja que hi ha coses que se’n van de les meves mans i no depèn de mi, exclusivament, el canvi del sistema patriarcal. De la mateixa forma que no recau només en dones, homes, trans* o qualsevol persona ser els responsables de canviar, sinó que és una qüestió individual i col·lectiva i de consciència i corresponsablitat. Òbviament totes tenim i necessitem posar límits, no em ve de gust una revolució sense cura i castigadora.

I tu quin és el primer pas que faràs? Què et proposes com a primer objectiu per responsabilitzar-te dels teus privilegis? Escull-ne un aquí i ara 😉

 

 

Autor: Amat Molero Borràs

Il·lustració: Mariona Zamora Juan