Article de Miquel Martorell Faus

Us demano un petit esforç d’imaginació. Som en un dinar familiar: la taula parada, els comensals ben asseguts i la conversa fluint tranquil·lament. Que si les vacances a la platja, que si l’acomiadament de la feina, que si l’escola de la nena… “I què tal l’escola?”, pregunta algú. “Doncs pedagògicament molt bé. Però és una escola que ja se sap: canalla complicada, sobretot els nanos gitanos, que sempre són problemàtics i violents”. “És clar, és clar… M’acostes la salsa?” I la conversa continua: que si el nen marxa a estudiar fora, que si ens hem comprat un gos, que si… I el comentari es perd per sempre en la llarga història dels comentaris fets en àpats familiars.

Però fem un altre esforç i intentem posar-li nom al comentari. Vet aquí la meva proposta: “racisme quotidià”. Ostres, sona fort (pensareu). Deixeu-me, doncs, que us presenti aquest concepte, unes ulleres que ens ajuden a enfocar millor el nostre dia a dia per fer-nos prendre consciència que el racisme hi és més present del que creiem.

El concepte de “racisme quotidià” (everyday racism) va ser popularitzat per l’antropòloga holandesa d’origen surinamès Philomena Essed. Basant-se en les seves vivències –Surinam va ser colònia holandesa fins el 1975-, Essed qüestionà el caràcter suposadament tolerant de la societat holandesa de finals del segle XX, evidenciant com les persones negres seguien sent víctimes de tota mena de discriminacions. Essed esbudellà la societat post-colonial dels Països Baixos i demostrà com d’equivocats estaven aquells que pregonaven l’eradicació definitiva del racisme. Segons ella, el racisme segueix sent un comportament social habitual que, tanmateix, es manifesta de forma camuflada. És per això que Essed desenvolupà el concepte de “racisme quotidià”, idea que jo recupero i trasllado a l’actualitat.

En el llibre Understanding Everyday Racism¹, Essed analitza com una sèrie de dones negres dels Països Baixos i els Estats Units relaten les seves experiències diàries de racisme. A nivell teòric, un dels seus objectius és transcendir la distinció que separa l’anomenat “racisme institucional” del “racisme individual”. En altres paraules, Essed defuig aquelles visions que situen el racisme en l’estructura de la societat però també aquelles que el veuen com una mena de pertorbació moral dels individus. Vegem-ho amb un exemple (molt personal!).

Durant uns mesos vaig viure en un dels barris amb més població negra d’Amsterdam. De fet, vaig viure al barri on fa més de quaranta anys van instal·lar-se moltes d’aquelles persones que deixaren les antigues colònies holandeses per buscar una vida millor a la “metròpoli”. Dècades després, un fort estigma segueix pesant sobre el barri i la seva gent. Així doncs, cada cop que explicava a les meves companyes de la universitat que m’havia instal·lat en aquella zona, em trobava amb mirades de sorpresa i incomprensió. No era estrany que relacionessin el veïnat amb marginalitat i inseguretat –“no et fa por deixar la bici al carrer?; no et sents incòmode en un barri així?; no voldries viure més al centre?”, emfatitzant subtilment que aquell barri perifèric seguia sent un “gueto”.

No pretenc jutjar les meves companyes per la seva reacció. De fet, totes tenim prejudicis. El què intento explicar és com s’ha creat un discurs envers el barri i la seva gent basat en la sospita i el rebuig. És un discurs que assenyala una població concreta i la relaciona sistemàticament amb la marginalitat, la delinqüència i la violència. Tal com explica Essed, aquest discurs és un producte tant de l’estructura social –l’aïllament de determinats col·lectius per raons socioeconòmiques (també conegut com a “segregació urbana”)- com dels rumors que perpetuen els individus de forma absolutament innocent. I és que el “racisme quotidià”, en el fons, és la normalització de tot això. És veure com un fet acceptable que certes persones, pel seu origen i color de pell, habitin els espais pitjor valorats de la ciutat. Però no ens quedem en l’anècdota; endinsem-nos una mica més en el concepte.

Essed defineix el “racisme quotidià” com la integració del racisme en situacions diàries mitjançant pràctiques inconscients i rutinàries que activen relacions de dominació. Què vol dir això? Doncs que una determinada interacció social, un comentari, un simple gest, poden contribuir a la reproducció de desigualtats envers individus vistos com a diferents (desigualtats que, a més, existeixen des de fa segles!) El quid de la qüestió, però, és que aquests prejudicis i comportaments discriminatoris semblen absolutament normals i, per tant, la seva naturalesa racista no és posada en qüestió. Però això no és tot: la repetició d’aquestes pràctiques fa que esdevinguin encara més familiars, reforçant així les relacions de dominació i desigualtat.

Permeteu-me que em torni a referir al dinar familiar i que llenci una pregunta. Si acceptem que el comentari analitzat és un exemple de “racisme quotidià”, podem dir que la persona que l’ha fet és automàticament racista? Segons Essed, no. I és que el seu enfocament no està interessat en els individus i la seva psique sinó en els esdeveniments que activen relacions racistes. En altres paraules, el “racisme quotidià” no va de persones racistes sinó de situacions racistes. Com apuntava més amunt, en cap moment se m’acudiria d’acusar les meves companyes d’Amsterdam de racistes. Penso que l’únic que feien era verbalitzar una opinió generalitzada i, en el fons, preocupar-se per mi. El què sostinc és que hi ha pràctiques que, sense pretendre-ho, acaben reproduint discursos i lògiques de caire racista.

Però per què m’entretinc a explicar tot això? Doncs perquè penso que és cabdal qüestionar-nos els actes del nostre dia a dia. A mi, personalment, el concepte de “racisme quotidià” em dóna eines per reinterpretar pràctiques aparentment trivials i inofensives que amaguen relacions de dominació. M’anima a posar en dubte allò que sembla “normal”, i a desemmascarar prejudicis i discriminacions latents. M’empeny a fer front al racisme explícit però també al racisme que, sense adonar-nos-en, hem convertit en rutina. En definitiva, em recorda que el racisme no està eradicat, i que totes –fins i tot aquelles que ens creiem progressistes i conscienciades- podem reproduir-lo sense voler. Com escrivia l’Amat fa uns mesos, deixem de banda l’orgull i la culpa i comencem a prendre responsabilitats!

Finalment, m’agradaria fer una crida per apropiar-nos responsablement de la “quotidianitat”. En fer-ho, animo a tothom a incorporar una mirada de gènere i antiracista en el nostre dia a dia. Ho faig en la línia d’iniciatives com Everyday Feminism (http://everydayfeminism.com/), autodefinida com una plataforma per a l’alliberament personal i social que busca desmantellar la violència, la discriminació i la marginació quotidianes a través d’un feminisme interseccional. I és que apropiar-nos de la quotidianitat vol dir no abaixar la guàrdia i denunciar discriminacions de qualsevol tipus en tots els espais per on transitem diàriament. Vol dir no treure’ns les ulleres ni a la feina, ni amb les amistats, ni en els àpats familiars. Perquè potser alguna vegada us ha semblat “normal” que certes persones, pel seu origen, ocupin els llocs de feina més precaris. Potser us ha semblat “normal” que la policia aturi algú amb un color de pell diferent del vostre. Potser us ha semblat “normal” que erigim monuments que glorifiquen un passat colonial de conquesta i extermini. Potser us ha semblat “normal” que expliquem la violència a través de la procedència de les persones. A mi m’ha passat alguna vegada. I no, no és normal.

Autor: Miquel Martorell Faus

Il·lustracions: Mariona Zamora Juan