Fa dies que no escrivim al blog. I aquest article – escrit quasi com un diari – entre altres coses, va d’això: de perquè no he escrit. De perquè m’he deixat ser vulnerable. De com ho sóc o deixo de ser-ho. De com ens cuidem. I de com pensem que això, d’alguna manera i a molt petita escala, pot ser revolucionari.

Jo passo (com diu la cançó de La Grossa)

 

Fa dies que no puc escriure. Que no trobo l’esma, l’energia, la motivació ni els temes. I mira que de temes n’hi ha un munt, com sempre, esperant a que algú els tregui la pols… Fins i tot aquestes ratlles les he escrit a mà; quatre ratlles mal escrites en un paper per aprofitar.

I mira que pràcticament cada dia sento una veueta dins meu que em diu: «Davant de tot el que està passant hauries d’escriure! O encara que no sigui davant de tot el que està passant… hauries d’escriure! Hauries de fer feina! No ho estàs donant tot! Per què no utilitzes Ulleres per aportar alguna cosa a tot plegat?». I quan agafo aire per respondre-li que sí, que té raó, miro al meu voltant i no em veig amb més forces que dir-li: ara no puc, ara no vull.

I és que davant el panorama del país que tenim entre mans (un 155, vagues, manifestacions, convocatòries de mil agents socials, autoorganització popular, (no)eleccions, polítiques a la presó o fora del país) – sumat als panorames que cadascú pugui tenir (a la feina, a casa, amb la parella, amb les amigues….) no paro de sentir al meu voltant (i m’incloc) que ens hem de cuidar. Ens hem de cuidar!. És l’únic que ens queda. I cuidar-nos vol dir donar espai i veu al que ens passa, escoltar-nos, respectar-nos com a persones i com a grups, compartir les pors, les angoixes, les incerteses i els dubtes… I sembla ser que, per moltes, les que no podem fer grans accions transformadores, és l’únic que ens queda.

Doncs a veure Mariona…. si això és del que sempre parles tu! I ara que toca cuidar-se més que mai, què et passa, que sembla que no pots ni cuidar-te a tu mateixa? Que no fas res per evitar aquesta manca de forces alhora d’escriure i tirar articles endavant?

A veure, què he fet jo aquests dies? Fer com si no passés res. Somriure com si no passés res. Fer bromes com si no passés res. Treballar com si no passés res. Fer la compra i mantenir la casa neta com si no passés res. Fer d’apoderada com si no passés res. Fer possibles unes eleccions com si no passés res. Defensar urnes amb el cos com si no passés res. Aturar carreteres com si no passés res. Celebrar la proclamació d’una república intervinguda de sèrie com si no passés res. Veure com ens intervenen l’autonomia de país com si no passés res. Tornar a aturar carreteres com si no passés res. Observar com entren polítiques a la presó com si no passés res. Escoltar un president «exiliat» com si no passés res. Estimar com si no passés res.

Sí, davant de tot això, cor fort, puny alçat, somriure a punt i qui dia passa any empeny! Vinga, la revolució dels somriures ha començat! Ho volem tot i ho podem tot!

I com que no passava res, he necessitat treure-ho tot anant a córrer. Anant a escalar. Anant a ioga. Emborratxant-me, cansant-me. No pensant en les coses que he fet, m’han fet, he dit, han dit, etc. Buscant constantment estar amb altre gent i no sola. Treballant cap a fora i no cap a dins… M’he cuidat?

Vulnerabilitat i cura com a aposta política. Som-hi…?

Molt bé, senyora experta en cures, què és cuidar-se sinó deixar-se afectar pel que ens passa? Pel que passa al món i pel que ens passa a nosaltres, que no és indestriable. Què és cuidar-se sinó sentir-se i mostrar-se vulnerable, tocada, petita, sense forces ni energia, frustrada, trista o enrabiada? Tot alhora. Què és cuidar-se sinó teixir aliances des d’aquí?

Sembla, però, que cuidar-te i cuidar-nos és fàcil quan saps segur que tindrà els seu fruits, o que la situació per la que cal cuidar té un final i tot tornarà a la normalitat, o quan ho tenim com a mantra feminista i no en qüestionem la forma ni el contingut. Té final o fruits el moment que estem vivint ara, em pregunto? Que difícil i que necessari que és cuidar-se, cuidar-nos i cuidar davant d’aquesta incertesa.

Són dies difícils i dolorosos per moltes coses. I m’adono que en certa manera jo no m’he volgut forçar a escriure sinó n’he trobat les forces (malgrat totes les veuetes crítiques dins del cap: ens hem de posicionar! Hem d’aportar el que nosaltres sabem fer en aquest moment!). Ulleres – el blog – som nosaltres, i la cura entre nosaltres i el blog ha de ser mútua. Potser sembla una aportació petita i merdosa, però ara mateix per mi cuidar-me és deixar-me afectar pel que ens passa, pel que em passa. I potser, no escriure i deixar-me sentir la falta d’esma per fer-ho, ha sigut, en certa manera curós (encara que potser ho he curat amb una micona d’alienació… necessària? Curosa? Caldrà seguir-hi pensant!)

Així doncs, em reafirmo: ara, més que mai, sinó hi ha cures no és la meva revolució.

Així com a epíleg: la cura i la vulnerabilitat com a aposta política

Per no acabar l’article amb les esperances pel terra – que és com estava el dia que el vaig escriure – us comparteixo aquests articles del Crític. En un d’ells em van entrevistar un dia que veia les coses més clares, i juntament amb l’Elisenda Pradell d’Irídia i el Martí Olivella d’En Peu de Pau, vam reflexionar sobre com cuidar-nos en temps de revolta i conflicte.

• Tres idees per cuidar-nos (també en temps de revolta i conflicte)

• 10 consells per cuidar-se en temps de conflicte

Gràcies Crític!!

Espero que compartir idees al voltant de tot plegat serveixi, almenys, per anar-hi donant voltes com a persones i com a col·lectius, i d’aquesta manera posem les cures una mica més al centre 🙂 Jo seguiré fent-ho!

Autora: Mariona Zamora Juan

Il·lustracions: Amat Molero Borràs