Fa una setmana va tornar a ser 8 de març. I com cada 8 de març i rodalies, vam omplir les hores i els espais de reivindicacions d’allò més variades vinculades a les dones. Tenim tantes reivindicacions i tants pocs dies a l’any per fer-les que el 8 de març ho encabim tot!

Els motius pels quals tenim pocs dies a fer-les són variats, però un d’ells – així generalitzant barroerament – és que les dones tenim poc temps per a les reivindicacions i la vida política, sinó fixeu-vos en la composició d’assemblees, moviments socials i grups polítics! Sí… i tant que hi ha dones! Però de quines edats? Amb quines responsabilitats familiars? Totes tenim el mateix temps per dedicar-lo a aquestes activitats?

Fa un temps vaig mirar-me al melic i al meu voltant i vaig prendre consciència d’això: que les dones que tenim temps per a les reivindicacions i la vida política som – majoritàriament – les que no tenim persones petites o grans al càrrec (ei, fins i tot les més d’esquerres!), les joves i les velles.

I és que malauradament la distribució de les tasques més quotidianes (sobretot quan es tenen filles i fills) encara no és equitativa, i aquest és un tema que m’enerva. M’enerva per empatia, ja que jo actualment no em trobo en la situació d’haver de criar fills o cuidar d’adults dependents, però també perquè arribat el moment, vull que per mi sigui diferent. I ja aviso, que això no té res a veure amb saber organitzar-se bé, o amb plantejar-se treballar menys. Perquè en primer lloc..

Continua llegint →