Conceptes

“A mi no em diguis racista, que sóc molt progre!” Qüestionem la “normalitat” per desemmascarar el “racisme quotidià”!

/ Mariona Zamora Juan / Deixa un comentari

Article de Miquel Martorell Faus

feminismes-negreUs demano un petit esforç d’imaginació. Som en un dinar familiar: la taula parada, els comensals ben asseguts i la conversa fluint tranquil·lament. Que si les vacances a la platja, que si l’acomiadament de la feina, que si l’escola de la nena… “I què tal l’escola?”, pregunta algú. “Doncs pedagògicament molt bé. Però és una escola que ja se sap: canalla complicada, sobretot els nanos gitanos, que sempre són problemàtics i violents”. “És clar, és clar… M’acostes la salsa?” I la conversa continua: que si el nen marxa a estudiar fora, que si ens hem comprat un gos, que si… I el comentari es perd per sempre en la llarga història dels comentaris fets en àpats familiars.

Però fem un altre esforç i intentem posar-li nom al comentari. Vet aquí la meva proposta: “racisme quotidià”. Ostres, sona fort (pensareu). Deixeu-me, doncs, que us presenti aquest concepte, unes ulleres que ens ajuden a enfocar millor el nostre dia a dia per fer-nos prendre consciència que el racisme hi és més present del que creiem.

racisme quotidia_ulleres per esquerrans_ martorell faus_1El concepte de “racisme quotidià” (everyday racism) va ser popularitzat per l’antropòloga holandesa d’origen surinamès Philomena Essed. Basant-se en les seves vivències –Surinam va ser colònia holandesa fins el 1975-, Essed qüestionà el caràcter suposadament tolerant de la societat holandesa de finals del segle XX, evidenciant com les persones negres seguien sent víctimes de tota mena de discriminacions. Essed esbudellà la societat post-colonial dels Països Baixos i demostrà com d’equivocats estaven aquells que pregonaven l’eradicació definitiva del racisme. Segons ella, el racisme segueix sent un comportament social habitual que, tanmateix, es manifesta de forma camuflada. És per això que Essed desenvolupà el concepte de “racisme quotidià”, idea que jo recupero i trasllado a l’actualitat. Continua llegint →

Ojos que no ven… desigualtat al canto! 5 qüestions feministes sobre els treballs

/ Mariona Zamora Juan / 1 comentari

feminismes-negreFa una setmana va tornar a ser 8 de març. I com cada 8 de març i rodalies, vam omplir les hores i els espais de reivindicacions d’allò més variades vinculades a les dones. Tenim tantes reivindicacions i tants pocs dies a l’any per fer-les que el 8 de març ho encabim tot!

Els motius pels quals tenim pocs dies a fer-les són variats, però un d’ells – així generalitzant barroerament – és que les dones tenim poc temps per a les reivindicacions i la vida política, sinó fixeu-vos en la composició d’assemblees, moviments socials i grups polítics! Sí… i tant que hi ha dones! Però de quines edats? Amb quines responsabilitats familiars? Totes tenim el mateix temps per dedicar-lo a aquestes activitats?

Fa un temps vaig mirar-me al melic i al meu voltant i vaig prendre consciència d’això: que les dones que tenim temps per a les reivindicacions i la vida política som – majoritàriament – les que no tenim persones petites o grans al càrrec (ei, fins i tot les més d’esquerres!), les joves i les velles.

I és que malauradament la distribució de les tasques més quotidianes (sobretot quan es tenen filles i fills) encara no és equitativa, i aquest és un tema que m’enerva. M’enerva per empatia, ja que jo actualment no em trobo en la situació d’haver de criar fills o cuidar d’adults dependents, però també perquè arribat el moment, vull que per mi sigui diferent. I ja aviso, que això no té res a veure amb saber organitzar-se bé, o amb plantejar-se treballar menys. Perquè en primer lloc..

Continua llegint →

Mama, vull ser veterinària! (o el dia que descobreixes que les teves expectatives laborals estan social i culturalment construides)

/ Mariona Zamora Juan / 4 comentaris

feminismes-negre

Abans de començar dir-vos que l’article d’avui és una declaració d’amor a l’Observatori iQ i a les companyes que hi treballen per tota la feina que fan recollint, elaborant i publicant un munt d’indicadors estadístics per entendre la realitat catalana des d’una mirada no androcèntrica. No us estigueu de remenar la seva fantàstica web, que m’ha proporcionat tota la informació i estadístiques que apareixen a l’article 🙂

Definitivament els documentals d’animals han fet molt de mal: “Mientras la mamá pájaro cuida los pajaritos, papá pájaro va a por comida”, “Las hembras pinguino cuidan de los más débiles mientras los machos se echan unos chapuzones divertidos”… i així podríem continuar amb molts altres exemples en els que s’il·lustra que – per naturalesa – totes les femelles de totes les espècies terrestres i tots els mascles de totes les espècies terrestres (fins i tot les plantes!) compleixen uns mateixos patrons de comportament i unes mateixes inclinacions cap a diverses tasques que possibiliten la vida. D’aquesta manera esdevé lògic i natural que les dones tinguem més facilitat per la cura de les persones dependents, l’educació dels infants, les habilitats socials i emocionals, i els homes tendeixin a procurar el sosteniment material del grup mitjançant l’obtenció de menjar, habitatge i duent a terme tasques de defensa… Us sonen aquelles frases en que, debatent sobre la distribució de tasques domèstiques o la feina, algú diu “però si tots els animals ho fan així, i els primitius també, perquè és clar, les dones teniu menys força, sou més cuidadoses…”? Doncs no, com ja deveu suposar, això d’innat no en té res. Té a veure, com ens heu llegit moltes vegades, amb el gènere.

divisió_sexual_treball_ulleres_esquerrans_mariona_1 Continua llegint →