Més pànics d’una feminista: Doctora… Tinc amor-romantiquitis aguda! Què puc fer?

edu-amor(O quan anar-se’n de copes amb la princesa Disney que portes dins pot ser un bon començament)

La feminista – com la dona – no neix, es fa. I esdevenir feminista, com ja venim comentant des del primer dia, és un camí llarg i ple de pedres en el que et trobes amb mil contradiccions i conflictes – sobretot interns, que són els que més de bòlit et porten… Que si la pressió estètica, que si la pròpia llibertat, que si el fet d’empoderar-se, que si l’ús de l’espai públic, que si l’amor i el desig… per mi moltes vegades han estat discursos i pràctiques que trobava tant alienes a mi que automàticament hi generava resistència: “Eh, però si jo ja em vesteixo com vull! De quina pressió estètica em parles?”, “Eh, que jo sóc molt lliure i sempre faig el que em dóna la gana”, “Eh, empodera’t tu, jo ja estic bé així”, “Eh, que si quan camino pel carrer intento passar desapercebuda és perquè vull!”, “Jo trio de qui m’enamoro, i és pura casualitat que de moment només siguin homes, més grans que jo, blancs i que estan to buenos”, etc, etc, etc. Però, clar, una no és sorda ni pot fer orelles sordes sempre! Després d’anar sentint totes aquestes veuetes incòmodes que et qüestionen sense parar una frena (“vale, vale, ja us escolto”), es planteja moltes coses i aposta per donar espai a interaccionar amb aquestes veus sense haver-les de fer callar. I llavors és quan apareixen més (molts) conflictes interns! Sobretot perquè el que et pensaves que feies perquè a tu et sortia dels sants ovaris, potser no respon a tanta tanta autodeterminació, sinó que prové de les normes socials i culturals de l’entorn en el que ens socialitzem. Continua llegint

Amor a una mateixa, amor a l’altre i amor a tot (el triangle amorós)

Buscant l’equilibri del triangle amorós per a introduint-nos a l’educació per l’amor

edu-amorSembla que en el joc1 de l’amor ens costi molt trobar un equilibri. Jo em sento com un acròbata buscant el punt exacte per trobar l’equilibri i caminar per la corda fluixa. Però, tot i que porti anys i experiència en el món de l’amor, segueix sent una tasca molt difícil i incerta cada vegada que pujo a una nova corda (d’una relació amistosa, d’una relació familiar, d’una relació afectivo-sexual…). Sento que sempre estic jugant a un estira i arronsa entre el dret a respondre i complir les pròpies necessitats i desigs, a cuidar i atendre les demandes de l’altre i a tenir en compte i respectar l’equilibri i benestar de tot el que m’envolta. Quan només ens fixen en les nostres necessitats ens sentim o tornem egoistes, quan només estem per respondre a l’altre ens sentim esclaus i quan només ens dediquem a respectar i ser conseqüents amb el que ens envolta ens sentim encadenats o, a vegades, hipòcrites per no poder-ho complir. Us sona d’algo el que dic? Crec que és una vivència força compartida 🙂 Continua llegint