Quina merda de títol és aquest quan els homes rebossem de privilegis i poder en el sistema heteropatriarcal? I sí, estem a rebentar de privilegis a nivell domèstic (dedicant la meitat d’hores al treball domèstic), a nivell laboral (cobrant un 25% més per la mateixa feina), a nivell d’integritat personal (un 26,6% de les dones han rebut violència greu i el 98% de violència familiar la reben dones), a l’espai públic (no tenir por a les violacions), a les xarxes (poder anar sense samarreta i ensenyar els mugrons)… El món està crear per nosaltres i per a nosaltres, pur androcentrisme. I per si algú li passa pel cap: “Ei! Que als tius també ens afecta el masclisme i el patriarcat!” dono la resposta de: “Sí, exacte. No negarem els costos de la masculinitat (accidents de tràfic, suïcidis, dificultats emocionals, pressions de l’estereotip masculí, etc.) i que cal lluitar per transformar-ho. Però tampoc neguem que som els privilegiats d’aquest joc, els menys afectats i que, per això, tenim una responsabilitat extra en aquesta lluita des de la nostra posició de privilegi social”.
Avui vull donar voltes a perquè necessitem els homes empoderats per a la lluita feminista, tot i la contradicció que això sembli. I, abans de començar, vull posar el matís de que l’empoderament no és pas un terme neutre, l’empoderament també té gènere i, per tant, no puc comparar el que jo parlaré (empoderament en clau masculina) amb l’empoderament de les dones.
Poder i privilegis socials, font d’inconsciència i desresponsabilització
Si els homes tenim tants privilegis i poder social, perquè ens hem de voler més empoderats? Abans de respondre aquesta pregunta és important parlar de quin tipus poder i privilegis fem referència.
No totes les actituds masclistes són cosa d’una sola persona. A vegades un grup o una associació – fins i tot la més democràtica, d’esquerres i alternativa – també pot ser masclista. Com podem detectar-ho, com hem d’actuar, i, sobretot, com ens n’hem de responsabilitzar?
Què hi passa en un lloc quan no hi ha homes?
(encenguem les alertes a les ulleres liles, siusplau!). Així que durant tres hores, una vintena de noies – homogènies i diverses alhora -, vam estar parlant, qüestionant, exposant-nos, rient, preocupant-nos… sobre anticoncepció i mètodes de protecció contra les malalties de transmissió sexual. Però també sobre sexe, sobre negociacions, sobre violències quotidianes amb la parella, amb la ginecòloga o amb la família. Va ser un moment molt bonic i molt especial. Sense conèixer-nos es va crear ràpidament un clima de confiança molt bonic, i totes ens vam anar animant a parlar, a qüestionar, a debatre, a compartir i compartir-nos. Vam parlar des de cada una, amb complicitat, mostrant-nos vulnerables i lluitadores alhora. I també van sortir discrepàncies i diferències, no us penseu que tot són flors i violes!
Ulleres per Esquerrans 