Tots els tius som masclistes?

masculinitats_ulleres_per_esquerransPassar del som masclistes a l’estem sent masclistes

Tots els tius som masclistes? Quina pregunta més difícil de respondre. Sobretot quan la he de respondre com a home i tot el que això comporta. Per altra banda, també m’és difícil escriure això quan sé que existeix tant de masclisme, sexisme, misogínia i patriarcat diari, i una constant auto-justificació de moltíssimes persones per exculpar-se de ser etiquetats com a masclistes mentre els seus actes demostren el contrari. Per això no vull que aquest article sigui un recull de justificacions o una excusa per posar límits i dir prou, sinó un pas per a l’autoresponsabilització de quan els homes estem sent masclistes en molts moments de la nostra vida quotidiana. Continua llegint

Perdent la por al poder per empoderar-nos

Trencant els prejudicis contra el poder i aprenent a estimar-lo

No hem d’acabar amb el poder, al contrari, hem de perdre-li la por. Totes tenim poder i cal que el puguem treure, utilitzar, controlar i gestionar per crear relacions i dinàmiques més lliures i justes.

M’és difícil parlar i escriure sobre el poder, ja que prenc consciència de que com a home tinc un fàcil, ràpid i privilegiat accés a aquest. Alhora, és un tema molt complex que pot generar molt dolor, ja que probablement totes hem viscut relacions que per temes de poder ens han acabat fent mal -per això he fet una petita nota al final de l’article on distingeixo entre poder i dominació, ja que en cap cas vull fer un elogi a la dominació i l’abús de poder[1]-. Tot i això, vull escriure sobre el poder i la gran necessitat de reconciliar-nos amb ell (tant les persones socialitzades com a homes com les persones socialitzades com a dones, encara que de diferent manera) per perdre-li la por i emprendre un camí de gestionar-lo per fomentar la igualtat i la justícia.

Continua llegint

Més pànics d’una feminista: Doctora… Tinc amor-romantiquitis aguda! Què puc fer?

edu-amor(O quan anar-se’n de copes amb la princesa Disney que portes dins pot ser un bon començament)

La feminista – com la dona – no neix, es fa. I esdevenir feminista, com ja venim comentant des del primer dia, és un camí llarg i ple de pedres en el que et trobes amb mil contradiccions i conflictes – sobretot interns, que són els que més de bòlit et porten… Que si la pressió estètica, que si la pròpia llibertat, que si el fet d’empoderar-se, que si l’ús de l’espai públic, que si l’amor i el desig… per mi moltes vegades han estat discursos i pràctiques que trobava tant alienes a mi que automàticament hi generava resistència: “Eh, però si jo ja em vesteixo com vull! De quina pressió estètica em parles?”, “Eh, que jo sóc molt lliure i sempre faig el que em dóna la gana”, “Eh, empodera’t tu, jo ja estic bé així”, “Eh, que si quan camino pel carrer intento passar desapercebuda és perquè vull!”, “Jo trio de qui m’enamoro, i és pura casualitat que de moment només siguin homes, més grans que jo, blancs i que estan to buenos”, etc, etc, etc. Però, clar, una no és sorda ni pot fer orelles sordes sempre! Després d’anar sentint totes aquestes veuetes incòmodes que et qüestionen sense parar una frena (“vale, vale, ja us escolto”), es planteja moltes coses i aposta per donar espai a interaccionar amb aquestes veus sense haver-les de fer callar. I llavors és quan apareixen més (molts) conflictes interns! Sobretot perquè el que et pensaves que feies perquè a tu et sortia dels sants ovaris, potser no respon a tanta tanta autodeterminació, sinó que prové de les normes socials i culturals de l’entorn en el que ens socialitzem. Continua llegint