Més pànics d’una feminista: Doctora… Tinc amor-romantiquitis aguda! Què puc fer?

edu-amor(O quan anar-se’n de copes amb la princesa Disney que portes dins pot ser un bon començament)

La feminista – com la dona – no neix, es fa. I esdevenir feminista, com ja venim comentant des del primer dia, és un camí llarg i ple de pedres en el que et trobes amb mil contradiccions i conflictes – sobretot interns, que són els que més de bòlit et porten… Que si la pressió estètica, que si la pròpia llibertat, que si el fet d’empoderar-se, que si l’ús de l’espai públic, que si l’amor i el desig… per mi moltes vegades han estat discursos i pràctiques que trobava tant alienes a mi que automàticament hi generava resistència: “Eh, però si jo ja em vesteixo com vull! De quina pressió estètica em parles?”, “Eh, que jo sóc molt lliure i sempre faig el que em dóna la gana”, “Eh, empodera’t tu, jo ja estic bé així”, “Eh, que si quan camino pel carrer intento passar desapercebuda és perquè vull!”, “Jo trio de qui m’enamoro, i és pura casualitat que de moment només siguin homes, més grans que jo, blancs i que estan to buenos”, etc, etc, etc. Però, clar, una no és sorda ni pot fer orelles sordes sempre! Després d’anar sentint totes aquestes veuetes incòmodes que et qüestionen sense parar una frena (“vale, vale, ja us escolto”), es planteja moltes coses i aposta per donar espai a interaccionar amb aquestes veus sense haver-les de fer callar. I llavors és quan apareixen més (molts) conflictes interns! Sobretot perquè el que et pensaves que feies perquè a tu et sortia dels sants ovaris, potser no respon a tanta tanta autodeterminació, sinó que prové de les normes socials i culturals de l’entorn en el que ens socialitzem. Continua llegint