I després de dues setmanes d’anunciar que ja tornàvem a ser aquí… ara sí, ja tornem a ser aquí, al blog! Benvinguda de nou al nostre espai per parar, reflexionar, donar voltes i apropar-te els feminismes en les seves vessants més pràctiques i quotidianes, però també en la seva forma d’estructures conceptuals més teòriques que et volem anar desgranant per tal que posar-se les ulleres liles sigui una cosa senzilla, amena, tendre i divertida!

Sense més preàmbuls, et deixo amb l’article que engega l’inici del curs, fruit de les meves experiències d’aquest estiu en el lleure educatiu.

Un camí que mai no acaba: posar-se les ulleres liles en el lleure és un esport de risc?

Divendres passat vaig acabar una altra temporada d’estiu de lleure educatiu, de la que vaig tenir l’oportunitat de viure i gaudir de diferents maneres i des de diferents rols (educadora, directora, acompanyant, gestora…). Des que vaig començar a anar al cau quan era petita que no me n’he allunyat: primer com a nena, després com a cap, més endavant implicant-me a nivell associatiu ( a l’equip de gènere d’escoltes catalans) i finalment com a projecte laboral i professionalitzador a la cooperativa de la que formo part. Des de que sóc educadora m’ha preocupat apropar-m’hi en clau de gènere, i ara que s’ha acabat aquesta temporada m’ha vingut de gust escriure’us aquestes reflexions sobre el lleure, com l’afecta el sistema sexe-gènere i les desigualtats que genera, i com m’agrada conèixer-lo i analitzar-lo per després buscar-hi estratègies d’incidència. Endavant! Continua llegint →