Quina merda de títol és aquest quan els homes rebossem de privilegis i poder en el sistema heteropatriarcal? I sí, estem a rebentar de privilegis a nivell domèstic (dedicant la meitat d’hores al treball domèstic), a nivell laboral (cobrant un 25% més per la mateixa feina), a nivell d’integritat personal (un 26,6% de les dones han rebut violència greu i el 98% de violència familiar la reben dones), a l’espai públic (no tenir por a les violacions), a les xarxes (poder anar sense samarreta i ensenyar els mugrons)… El món està crear per nosaltres i per a nosaltres, pur androcentrisme. I per si algú li passa pel cap: “Ei! Que als tius també ens afecta el masclisme i el patriarcat!” dono la resposta de: “Sí, exacte. No negarem els costos de la masculinitat (accidents de tràfic, suïcidis, dificultats emocionals, pressions de l’estereotip masculí, etc.) i que cal lluitar per transformar-ho. Però tampoc neguem que som els privilegiats d’aquest joc, els menys afectats i que, per això, tenim una responsabilitat extra en aquesta lluita des de la nostra posició de privilegi social”.
Avui vull donar voltes a perquè necessitem els homes empoderats per a la lluita feminista, tot i la contradicció que això sembli. I, abans de començar, vull posar el matís de que l’empoderament no és pas un terme neutre, l’empoderament també té gènere i, per tant, no puc comparar el que jo parlaré (empoderament en clau masculina) amb l’empoderament de les dones.
Poder i privilegis socials, font d’inconsciència i desresponsabilització
Si els homes tenim tants privilegis i poder social, perquè ens hem de voler més empoderats? Abans de respondre aquesta pregunta és important parlar de quin tipus poder i privilegis fem referència.
Us demano un petit esforç d’imaginació. Som en un dinar familiar: la taula parada, els comensals ben asseguts i la conversa fluint tranquil·lament. Que si les vacances a la platja, que si l’acomiadament de la feina, que si l’escola de la nena… “I què tal l’escola?”, pregunta algú. “Doncs pedagògicament molt bé. Però és una escola que ja se sap: canalla complicada, sobretot els nanos gitanos, que sempre són problemàtics i violents”. “És clar, és clar… M’acostes la salsa?” I la conversa continua: que si el nen marxa a estudiar fora, que si ens hem comprat un gos, que si… I el comentari es perd per sempre en la llarga història dels comentaris fets en àpats familiars.
El concepte de “racisme quotidià” (
Avui poso al centre de l’article l’experiència Drag Queen dient: Gràcies Rosa per donar-me l’experiència de vulnerabilitat que sempre havia llegit i mai havia viscut com a drag queen. L’experiència de ser vulnerable al carrer, a l’espai públic, i de sentir-me petita, mirada, jutjada, fràgil i desubicada. No dono gràcies pel patiment, sinó per l’experiència que em fa empatitzar molt més amb l’assetjament, abús i desigualtat que viuen dones i trans quan posen un peu al carrer. Avui l’article va de la Rosa, l’Amat i la vulnerabilitat i d’una experiència en primera persona com a drag queen a l’espai públic.
Ulleres per Esquerrans 