societat

“A mi no em diguis racista, que sóc molt progre!” Qüestionem la “normalitat” per desemmascarar el “racisme quotidià”!

/ Mariona Zamora Juan / Deixa un comentari

Article de Miquel Martorell Faus

feminismes-negreUs demano un petit esforç d’imaginació. Som en un dinar familiar: la taula parada, els comensals ben asseguts i la conversa fluint tranquil·lament. Que si les vacances a la platja, que si l’acomiadament de la feina, que si l’escola de la nena… “I què tal l’escola?”, pregunta algú. “Doncs pedagògicament molt bé. Però és una escola que ja se sap: canalla complicada, sobretot els nanos gitanos, que sempre són problemàtics i violents”. “És clar, és clar… M’acostes la salsa?” I la conversa continua: que si el nen marxa a estudiar fora, que si ens hem comprat un gos, que si… I el comentari es perd per sempre en la llarga història dels comentaris fets en àpats familiars.

Però fem un altre esforç i intentem posar-li nom al comentari. Vet aquí la meva proposta: “racisme quotidià”. Ostres, sona fort (pensareu). Deixeu-me, doncs, que us presenti aquest concepte, unes ulleres que ens ajuden a enfocar millor el nostre dia a dia per fer-nos prendre consciència que el racisme hi és més present del que creiem.

racisme quotidia_ulleres per esquerrans_ martorell faus_1El concepte de “racisme quotidià” (everyday racism) va ser popularitzat per l’antropòloga holandesa d’origen surinamès Philomena Essed. Basant-se en les seves vivències –Surinam va ser colònia holandesa fins el 1975-, Essed qüestionà el caràcter suposadament tolerant de la societat holandesa de finals del segle XX, evidenciant com les persones negres seguien sent víctimes de tota mena de discriminacions. Essed esbudellà la societat post-colonial dels Països Baixos i demostrà com d’equivocats estaven aquells que pregonaven l’eradicació definitiva del racisme. Segons ella, el racisme segueix sent un comportament social habitual que, tanmateix, es manifesta de forma camuflada. És per això que Essed desenvolupà el concepte de “racisme quotidià”, idea que jo recupero i trasllado a l’actualitat. Continua llegint →

Per què les feministes som tan insistents amb el llenguatge?

/ Mariona Zamora Juan / 3 comentaris

En 5 raons tot el que sempre has volgut saber i mai t’has atrevit a preguntar!

feminismes-negre

Segur que heu pensat mil vegades que això d’escriure “nens i nenes”, “professors/es” o buscar paraules com “infants” o “professorat” és molt pesat, que ja s’entén si només diem “pares” o “nens” o “professors”, i que això no arregla res. O potser ho trobeu molt necessari però penseu que això de parlar sempre en femení és un postureig dels àmbits d’esquerres i alternatius, i que fins i tot pot arribar a no ser inclusiu – tot i que això últim no li heu dit a ningú, no sigui cas que us miri malament 😉 ).

Doncs l’article d’avui és per explicar-vos perquè és tant important per a moltes feministes que tinguem ull (oju!) amb el llenguatge que usem i perquè cada vegada que surt el tema en una reunió o assamblea se’ns accelera el pols, se’ns tensen els músculs, se’ns comença a torçar la boca i els ulls se’ns creuen (i fins i tot a alguna li surt baveta per la boca). No us vull convèncer de res, cadascú que parli com vulgui, però potser així quan comenceu a notar els nostres símptomes corporals ja sabreu què ens passa, acceptareu les nostres manies i ens continuareu estimant tot i pensar que som unes loques-histèriques-perepunyetes.

Continua llegint →