TU ETS UN MARIKA NO? DESCONSTRUINT AQUEST ATAC

 

“Tu el que ets és un marika”, “Això és de nenazas”, “Buah doncs quina plomaza que tens no?”, “Va campeón, no ploris com una nena, que ja ets gran”, “Tiu, sembles una maricona”, “buuuuh calzonazas”, “Sembles un nen petit plorant així”, “Que té por el nen de la mama?”… us sonen aquestes frases? Totes beuen de la mateixa font: la homofòbia, la misogínia i el masclisme.

La veritat és que me n’he fet un fart de sentir aquesta frase (cap a mi i al meu voltant) i tot i que aquest article el vaig escriure fa temps per mi té molt sentit reprendre’l ara i avui per diverses situacions que, sobretot, que viuen i pateixen companyes meves des d’aquesta exclusió a altres formes de viure el gènere i la masculinitat. En aquest article vull desconstruir aquest atac i veure’n algunes de les seves arrels connectades amb la masculinitat i la seva normativitat.

Una i una altra vegada ha anat rebotant a les meves orelles al llarg de la meva vida i, certament, m’ha arribat a causar coses ben oposades: des de dolor fins a orgull. El dolor era quan aquestes paraules representaven per mi una riota i un insult. Era en aquell moment quan treia el pit mostrant que allò no era cert, fugia avergonyit o ho evadia fent bromes i rebaixant la tensió (aquesta era la tècnica).

Podria haver deixat passar aquesta frase i que m’entrés per una orella i em sortís per una altra (un me la suda en tota regla o la tècnica de: “jo puc amb tot, pechopalante”, però crec que és important dedicar-hi uns minuts a reflexionar-hi, ja que dita com a broma, insult, sanció, càstig o burla té un munt de contingut que en perspectiva de gènere val la pena donar-hi voltes. Podria posar el modo teòric on, però per mi és necessari parar-nos a parlar perquè aquesta frase causa dolor i patiment; només per això cal que hi destinem una estona si alguna vegada ens l’han dit, la hem dit o l’hem sentit.¹

LES TRES NORMES INTRENCABLES DEL MASCLE ALPHA

I per què surt tot això? Per què constantment sentim aquests atacs i burles homòfobes i misògines? Per què infants ben petitons ho usen com a insult al pati? Per què es diu tot això sense voler fer mal? Per què ho diem sense que ens identifiquem com a homòfobs? Podríem trobar-hi moltes respostes, ja que és d’una complexitat molt gran. Però vull centrar-me, sobretot, en la construcció de la masculinitat hegemònica i com aquesta provoca aquesta violència i discriminació cap a la diversitat sexual i de gènere (òbviament això també ataca a les dones! Tot i que no sigui el tema de l’article crec que és important anomenar-ho i fer-ho visible), moltes vegades, de forma inconscient. Òbviament no estem parlant de que la frase titular és un fenomen específic d’algunes classes socials o cultures… això passa a tot arreu, ja que és una de les formes de plasmar l’actual homofòbia i misogínia estructurals que es respiren en la nostra cultura des de fa un munt d’anys a través de bromes o, directament, insults o atacs. Per tant, existeix una responsabilitat col·lectiva i no es pot culpar a ningú de forma individualitzada, etnocèntrica o xenòfoba 😉

El sociòleg Oscar Guasch ens diu que la masculinitat hegemònica neix d’una triple negació: no ser un nen petit (“sembles un nen petit”), no ser una dona (“vaya nenaza”) i que no t’agradin els homes (“fuah tu ets un maricón”). Aquestes són les que anomeno les tres normes intrencables del mascle adult, masclista i homòfob (un típic macho alpha). No sé si ho recordeu o ho havíeu llegit, però fa temps vaig escriure al voltant dels cinc pilars de la masculinitat hegemònica, dominant i patriarcal, doncs les tres normes són, també, obligacions indispensables que s’imposen sobre el gènere masculí per tal de poder esdevenir un home de veritat, real i complert. I sí, són de caràcter normatiu perquè qui se les salti rebrà un càstig, entre ells, pot ser rebre aquestes burles i atacs per tal de no trencar la norma o castigar a qui la trenqui.

Identificar i comprendre aquestes tres normes ens faciliten poder comprendre com des de la idea de masculinitat hegemònica sorgeixen horribles fenòmens com la homofòbia o la misogínia que es materialitzen en atacs quotidians com “Tu el què ets és un marika” o amb les diàries violències físiques, estructurals o simbòliques que constantment reben qui s’enfronten a expressar i viure formes diverses de gènere o orientació sexual.

“NO SER PETIT!” LA PRIMERA NORMA DE DESPRESTIGI A LA INFÀNCIA

I quina relació hi ha entre les frases/atacs/burles inicials amb aquestes tres normes? Doncs anirem per parts i n’anirem identificant varis:

• No ser petit (un infant): Heu sentit alguna vegada les típiques i subtils frases a infants “Tu ja ets gran”, “Vinga machote” o “Has de ser un home”? O els de clares coaccions a deixar l’etapa de la infància de “Això només ho fan els nens petits i tu ja ets gran”? Certament ens mostren que ser infant és un càstig social, ja que la infància és una etapa vital de constant desempoderament i vulnerabilitat (tenim algun poder de decisió? La veritat és que se’ns passen pel forro la meitat de drets humans). Fins i tot, entre els propis infants hi ha l’estigmatitzador mite de que “has de superar la infància i fer-te gran”. I per què? Dons per ser productiu, autosuficient, independent, autònom… en definitiva, tot un home de veritat. Aquest atac a la infància fomenta, entre d’altres coses, la potenciació de conductes de risc i la forçosa entrada al món adult que et transforma en home: pegar com un home, follar com un home, beure i drogar-se com un home, treballar com un home, ser independent com un home, caminar i habitar l’espai públic com un home… us sona? Doncs aquí tenim una de les grans normes.

Per tant, ser infant, a nivell masculí, és ser un mig home (la èpica frase:“encara no ets un home del tot”),: no ets productiu (no tens feina, no sustentes tu la família i, allò brutalment castigat, l’únic que fas és jugar i passar-t’ho bé – quin drama-), ets vulnerable (emocionalment i d’una constant dependència), no has fet cap ritual de masculinització (afeitar-se, antigament fer el servei militar, follar per primer cop, beure alcohol, fumar…), no tens cos de mascle (pels al pit, músculs, barba, penis gran…), no ets visible ni ocupes espai (no ets tant escoltat, tingut en compte, reconegut, etc. com els adults), etc. L’atac i burla de ser un nen petit, “llorica”, infantil, nen de la mama… neixen d’aquesta brutal norma.

Aquí és on agraeixo infinitament a alguns sectors del món del lleure per donar valor, poder i reconeixement a la infància (empoderament, reconeixement i drets dels infants) i allò considerat infantil (des dels jocs fins a les actituds). Agraeixo infinitament els espais que m’han ensenyat la real interdependència, l’acceptació de la dependència pròpia i i el poder de ser, viure i expressar-se com a vulnerable.

Com a ex-monitor d’Esplai he pogut acompanyar i estar al costat d’infants que han rebut constants crítiques i atacs per estar vinculats en aquest món considerat “infantil”. Fins i tot, la pròpia tasca de monitoratge està desvaloritzada a nivell social i polític (amb uns boikots o invisibiltzació de la tasca del monitoratge i el seu impressionant impacte de transformació social) i també en els propis moviments socials on som atacats com “els hippies”. Així que visca l’Esplai i rebentem aquesta norma masculina 🙂

“NO SER UNA DONA!” LA SEGONA NORMA MISÒGINA I MASCLISTA

No ser una dona: no es tracta només de vagines contra tites -tot i que un penis petit és ben condemnat-. Sinó que es tracta de tot allò relacionat amb allò tradicionalment i culturalment femení i amb el desprestigi, per automatisme cultural masclista, de desvalorització i discriminació a la dona pel propi fet de ser-ho (pura misogínia).

Per una banda tot allò tradicionalment o culturalment considerat femení està completament desvalorat a nivell econòmic, social i cultural: ser mestra, mestressa de casa, tenir cura de la gent gran o de persones amb diversitat funcional, la vulnerabilitat, la maternitat, la cura de les criatures, les emocions, les relacions humanes… són coses considerades “secundàries”, “que tothom ho pot fer”, “fàcils”, “de dones”, “mancades d’importància” o “no prioritàries”. Ja directament, el fet de ser dona com a algo (no dic algo per error, sinó que és horriblement considerat objecte enlloc de subjecte) considerat inferior al sexe i gènere masculí des del fastigós imperatiu de: les dones són menys, pitjor i inferiors. Per tant l’home qui s’apropi a valors, conductes, idees, vestimentes, tasques, feines, etc. feminitzades o relacionades amb el món femení rebrà els atacs de: “Això ho fan les nenes”, “Sembles una tia”, “T’assembles a me mare”, “Què et passa que t’has enamorat com una tia?” , “Aquest és un noi una mica afeminat”, etc.

Tot allò masculí es crea i genera, per tant, en contraposició (l’antítesi) d’allò femení i, també, superior a allò femení. D’aquí no només es deriven les guerres polaritzades home contra dona, sinó la jerarquia de poder i dominació de home sobre dona. O, en el que parlem avui, de masculinitat hegemònica contra i sobre una masculinitat feminitzada.

Totes les vegades que m’ho han dit (o fins i tot jo m’ho he dit frenant-me de fer o de dir algunes coses per por no rebre atacs) no han anat mai al voltant de la meva orientació sexual. Tinc el gran privilegi de ser heterosexual (no vull parlar del privilegi com un orgull, sinó com un fet que en aquesta cultura homòfoba castiga, discrimina, qüestiona i violenta a tot el que surti de l’heteronormativitat i premia l’heterosexualitat… això em fa, per mala sort, en un privilegiat de no rebre insults, preguntes impertinents, comentaris, males mirades, rumors, cops…) en una cultura heteropatriarcal, per tant, això reforça la meva hombría i masculinitat i em salvava del terrible bullying homofòbic que genera actualment dolor, discriminació i un munt de violència. Fins i tot, puc dir que el meu privilegi heterosexual i el dir Eh que jo de marika no en tinc res, que a mi em molen les ties m’havia salvat el cul més d’una vegada – exacte, salvar-me el cul, més enllà de ser una clàssica i horrible expressió homòfoba, era essencial, no fos cas que a algun mascle li entrés algo al cul i perdés el seu honor… – i havia fet que els qui m’acusaven tinguessin dues èpiques opcions: 1) Tornar-me a dir marika o 2) Buscar una altra paraula que no fos: marika, bujarra, marieta, nena, etc. La qüestió es trobava en poder escapar de ser estigmatitzat i mantenir la norma d’una masculinitat que no accepta la diversitat sexual, de gènere o allò tradicionalment considerat femení.

Per tant, el que jo patia no anava al voltant d’una discriminació per orientació sexual, sinó per tenir tocs considerats femenins amb atacs a aspectes com: que si plores molt, que si t’emociones per tonteries, que si ets maniàtic (atribuint-ho a ser escrupolós com una dona), que si et fixes massa amb coses sense importància (com un atribut femení), que si fas petons als teus amics, que si ets un sobón, que si corres com una nena, que si no tens collons, que si tens ploma, que si crides com una nena, que si estàs rient de forma diferent, que si poses les mans com una nena, que si no fas el mateix que abans i ara sembles una tia, que si bla bla bla… totes aquestes coses i moltes més que probablement haureu dit o sentit. El fet de ser acusat com a marika va connectat amb una forma de ser home i viure la masculinitat (valors, actituds, conductes, habilitats…) que té similituds amb la feminitat i amb la dona, per tant, el fet de ser un home amb tocs femenins o apropat a la feminitat és considerat: inferior, graciós, rar i, per tant, sancionable.

Ep! He de dir que això no m’eximeix per res de ser un super-home-deconstruit-feminista-perfecte-guayón: ni de broma. Tot i trencar part d’aquestes normes he necessitat i em segueix fent falta un munt de treball per poder treure’m de sobre aquesta aprenentatge de masculinitat per no reproduir-lo en mi mateix ni sancionar o castigar a altres persones. No és pas fàcil.

“QUE NO T’AGRADIN ELS HOMES!” LA TERCERA NORMA HOMÒFOBA

Que no t’agradin els homes: existeix un clar, indiscriminat i violent atac al desig sexual que surti de l’heteronormatiu. No us és pas poc familiar oi? És un tema que constantment, treballant a escoles i instituts, em trobo present i en plena ebullició. Genera tant i tant de patiment! Però més enllà de la meva experiència personal vull adjuntar aquest document de l’Observatori contra la Homofòbia on parlen amb pèls i senyals quina és la situació a Catalunya al voltant de la temàtica i les persones LGTBI.

Puc dir que, més enllà del clar rebuig i odi cap a la diversitat sexual, existeixen uns límits masculins (hegemònics) cap a l’afectivitat (com ens abracem típicament els homes? Com ens saludem?), la penetració (practiquem sexe anal tot i ser heteros? O ens masturbem tocant-nos l’anus?), la debilitat (ens mostrem dèbils davant altres homes? Diem que tenim por?), la vulnerabilitat (plorem amb facilitat en públic? Diem que necessitem ajuda?), la obertura emocional (podem expressar tots els sentiments i emocions? O hi ha que estan vetats), el compartir (ho podem compartir tot? Fins i tot vivències íntimes? O se’n riuran de nosaltres? O pensem que són coses que a ningú li importen?), la cura (ens cuidem entre nosaltres? Cuidem a qui es troba malament? Respectem les necessitats de l’altre?), l’amor entre homes (com expressem l’amor entre homes? Ens diem que ens estimem? Com ho diem?)… i la identitat i masculinitat gay (sense voler-la generalitzar o hegemonitzar) trenca amb el tipus de relacions que s’estableixen entre homes de forma heterosexual i hegemònica (una fraternitat clarament heterosexual i patriarcal).

Per tant, la homofòbia no és tant sols un atac al desig sexual. Sinó que va més enllà; la homofòbia també és una forma de defensa de la masculinitat hegemònica i una expressió de gènere tancada, esquerpa, limitada afectivament, de rebuig de la vulnerabilitat i poc curosa. Algunes de les defenses verbals i simbòliques pel manteniment de la masculinitat hegemònica poden ser comentaris com: “Això que fas és una miqueta raro no?”, “Una cosa, t’ho dic de bon rollo però tu ets gay no?”, “Segur que és marica… mira’l”, “Tiu no em toquis, sembles maricón”, “V aaaa calla mariquilla”, etc. us sonen oi? Tot i això, aquest tema el vull desenvolupar millor en un altre article, ja que hi ha molt a dir i, sobretot, a treballar i transformar 😉

 Prendre consciència d’aquestes petites formes de violència (cap a nosaltres, les altres persones i l’univers simbòlic), repensar-les i transformar-les en s fa agafar una triple consciència:

• La forma en que imperen i es plasmen els patrons culturals del masclisme, la misogínia, la homofòbia i l’atac a la infància i a la feminitat o a les dones en la construcció del nostre gènere, la nostra sexualitat, les formes de relacionar-nos, les bromes i les sancions

• L’impacte relacional i emocional que això genera en el “jo a  tu”, “tu a mi”, “jo a mi mateixa”, “jo al grup” o “el grup amb mi” i com es generen normes per mantenir aquests patrons culturals en les relacions.

• I finalment, com a home, prendre consciència i responsabilitat de què és el que he fet, faig i vull fer respecte aquest tema.

No vull allargar-me més i dir que més endavant desenvoluparé més aquesta presa de consciència i transformació 😉

Som-hi 🙂

Autor: Amat Molero Borràs

 Il·lustració: Mariona Zamora Juan