“Els homes són simples”, “Els homes són insensibles”, “Els homes no senten igual”, “Els homes no desenvolupen tanta intel·ligència emocional”, “Els homes no tenen sentiments”… com us deveu imaginar podria seguir amb el drama masculino-emocional un estona més, però si us sembla tiro endavant:

Què ens passa als homes amb les emocions? Com influeix el gènere en la nostra intel·ligència i desenvolupament emocional? Què hi té a veure el fet de ser homes amb la nostra vivència més íntima i emocional? Quins límits i barreres tenim amb aquest món dels sentiments? Com influeix el patriarcat en la nostra socialització emocional? Certament és un tema que en la meva vida m’ha generat des de curiositat fins a angoixa, i avui, en poques paraules, tinc ganes de posar-lo sobre la taula per dues coses en concret: la primera és perquè crec que és necessari parlar i connectar aquests dos temes des d’una visió i veu personal i masculina. I la segona és perquè visibilitzar, explorar, incorporar i fomentar l’obertura, consciència i expressió de les emocions i els sentiments és, per mi, una necessitat i aposta vital, personal i política. Estic una mica fart de l’excés de teoria i inconsciència emocional i de les limitacions que el gènere ens imposa en tot aquest món.

Per mi no hi haurà pas revolució si no comencem a prendre consciència de què sentim, des de quines emocions parlem, què li passa a l’altre, quin impacte té (més enllà d’allò material) el que jo faig i dic, quines són les passions que em mouen en fer el què faig, quines emocions estan darrera de tot el que diem… les emocions i sentiments sempre ens acompanyen i, de la mateixa forma que necessitem prendre consciència de com el nostre gènere afecta, també ho hem de fer en aquest altre pla que s’entrellaça amb el gènere. Així que som-hi:

Sis conflictes, reptes i merders masculins amb les emocions:

Probablement el primer merder/realitat és que m’és impossible, ara mateix i davant l’ordinador, escriure estant desconnectat del meu gènere i les meves emocions (em pregunto a qui no); primer de tot perquè no puc pas desvincular del que escric la meva experiència com a home, puc arribar a parlar en veu de dona reproduint discursos i experiències de persones properes i puc fins i tot connectar amb experiències de dolor pròpies per empatitzar, però la meva experiència com a home no me la puc descarnar. Aquesta identitat puc aplicar-la perfectament a d’altres que em caracteritzen: classe treballadora, blanc, estudiant, educador social, coix, estable salut mental, jove… totes elles són part de mi i no me’n puc desfer. De la mateixa forma que no puc treure’m la meva identitat de sobre (la de gènere és la que treballaré avui), tampoc puc treure’m de sobre el moment, estat i procés emocional en el que em trobi. Tot i saber que en un mateix moment puc arribar a sentir més d’una emoció o canviar-les en menys d’un segon, però sempre hi seran les emocions presents, faci el que faci.

El que vull dir és que sinó que les meves paraules, frases i discursos surten de la combinació entre la meva identitat i experiència de gènere i de moltes emocions i sentiments ben diferents. Ho menciono perquè indiscutiblement el meu article, com tots els altres, són productes d’aquesta intersecció entre la meva indentitat de gènere i com aquest, clarament, es sobreposa i modela a les meves emocions.

Seguint amb la idea, avui em vull centrar en quin és l’impacte dels estereotips de gènere masculins en la nostra vivència de les emocions i, sobretot, quins conflictes, reptes i merders ens arriba a generar a les persones que ens considerem homes o masculines. Anomenaré seguidament diversos “fregaos” que el gènere ens causa a nivell emocional 😉

1. Jerarquia emocional androcèntrica i patriarcal:

No només es tracta de negar, reprimir o no saber sostenir algunes emocions com a homes. Sinó també de la jerarquia emocional que està estesa en l’imaginari col·lectiu que ens nega la vivència i la gran necessitat d’experimentar i expressar tot el gran ventall d’emocions i sentiments que totes tenim. Per dir-ho ràpidament: la jerarquia general és que “és millor estar content que estar trist” o “la por és dolenta i l’amor és bo”. Aquestes dues i típiques frases que, com a mínim jo, les he sentit a tort i a dret, generen un judici de valor que distingeix entre emocions i sentiments “positius/negatius” i “millors/pitjors”. Aquesta distinció de les emocions acaba donant més/menys valor a les emocions posicionant-les en un ordre jeràrquic. Aquesta ordenació no està pas desconnectada d’una ideologia i sistema de creences, entre elles podem veure-hi la masclista i patriarcal (de la mateixa forma que ho podríem connectar amb el capitalisme productivista), ja que, altre cop, les emocions típicament i tradicionalment considerades masculines (per exemple sentir-se: furiós, actiu, viril, enèrgic, confiat, potent, poderós, ansiós, despert, expansiu…) van per sobre i se’ls hi dona més valor de les típicament i tradicionalment considerades femenines (per exemple sentir-se: tranquil·la, sensible, tímida, preocupada, vulnerable, insegura, afectuosa, emocionada…)). I amb tot això llenço aquestes preguntes per donar-hi més voltes: per què hauríem de voler els homes connectar amb aquestes emocions? Ens va bé que ens eduquin en aquelles emocions més ben valorades socialment? Controlar aquestes emocions ens pot donar poder i privilegis? Per què es desvaloritzen tant algunes emocions si són naturals i, com a tals, necessàries de sentir-se i expressar-se? Necessitem clarament una igualtat emocional trencant amb aquesta jerarquia patriarcal i donant valor a totes les emocions per igual, prenent alhora consciència, que no totes elles són fàcils de mantenir, viure-hi i acceptar.

2. Fòbia, mites i prejudicis a les emocions i sentiments:

Més enllà d’aquesta jerarquia androcèntrica que, altre cop, desprestigia allò associat a la feminitat, també tenim un gran desprestigi, en general, al món emocional i dels sentiments. No pas en històrics i grans debats de raó contra emoció, racionalitat contra irracionalitat, ciència/objectiva contra emocions/subjectives, cos contra ànima… que donarien molt de si i ens descobririen arrels o connexions amb el tema. Ara m’interessa anomenar i entrar en la patriarcal idea/conflicte del desprestigi i desvaloració de les emocions i sentiments a nivell cultural. Un desprestigi que acaba semblant una fòbia individual i col·lectiva amb les idees de que: “les emocions ens fan dèbils”, “les emocions ens fan animals”, “les emocions entorpeixen”, “has de desconnectar-te d’algunes emocions si vols créixer”, “les emocions són primitives”, “has de ser més raonable i no tant emocional”… són ben estranyes totes aquestes idees, ja que estem constantment sentint, l’altre cosa és que visquem desconnectats i inconscients del que sentim. Les preguntes que em faig respecte això són: quines són les emocions les quals no s’aprecien tant? Per què les volem evitar? Són emocions situades en una part més baixa de la jerarquia emocional? Són emocions connectades amb la vulnerabilitat? Són emocions que trenquen amb el manteniment constant del paper de mascle dominant i poderós? Si entenem que sempre estem connectades a les emocions per què l’etiqueta “sentiments” ens fa por? Per què ens en en riem? Per què els sentiments són “de segona”?

No només cal que valorem per igual totes les emocions, sinó que precisem la vivència i expressió de totes elles per poder tenir un mínim de salut emocional (entenent el terme de salut més enllà d’allò físic, tot i que per temes emocionals puguem somatitzar un munt de merders). Alhora, acceptant, coneixement, prenent consciència, seguint i treballant totes les emocions resulta un gran procés d’aprenentatge i creixement propi que impacte en el benestar amb nosaltres mateixos i amb les persones que ens envolten 🙂 Necessitem clarament trencar amb aquest prejudici cap a les emocions i els sentiments, ja sigui per a nosaltres mateixos o per qui ens envolta.

3. Foment i incitació a la ràbia i l’odi

Puc afirmar posant la mà al foc que totes tenim i sentim les mateixes emocions (probablement aquesta afirmació pot generar contres, però vull mantenir-la sense cometes). Òbviament, davant una mateixa situació no sentirem el mateix, però indiscutiblement tenim la capacitat de sentir. La qüestió està en que l’estereotip construït socialment com a masculí i el model de masculinitat hegemònic interfereix de forma directa en la nostra vivència de les emocions i sentiments. Als homes, estereotípicament, se’ns permet i naturalitza el fet d’expressar la ràbia i l’odi (en aquests potents sentiments i estats també hi puc fer entrar: tens, expansiu, enèrgic, agressiu, impulsiu…). Més que res… se’ns fomenta/incita (no només és que se’ns permeti socialment) aquest sentiment i expressió amb les constants pressions a la violència i la ruptura dels límits de “a que no tens collons” o “a veure qui és més macho / qui pot més”. Fins i tot, aquest foment de l’odi i la ràbia, pot fer que se’ns arribin a creuar les canonades emocionals; els creuaments de canonades emocionals serien el fet d’expressar altres sentiments com l’amor (amb ràbia sexual, gràcies a les ensenyances del porno heteropatriarcal), la felicitat (cridant i donant cops) o la por (donant cops de puny a la paret) mitjançant la ràbia i l’odi.

Amb tot això no aposto, per res, reprimir la ràbia ni menysprear-la. És algo que sentim i necessitem expressar-ho, això sí… cal mirar si darrera la ràbia hi ha altres coses (els creuaments de tuberies dels que parlava) o poder-la expressar quan la pilota de merda no és gegant 😉 expressar la ràbia ha de ser algo sa, tant per nosaltres com la resta, no un acte de destrucció pròpia o exterior.

4. Límits a la vulnerabilitat

Un breu apunt: Dins del que anomeno com a sentiments relacionats amb la vulnerabilitat incloc els de sentir-se: sensible, dolgut, aterroritzat, espantat, deprimit, apagat… 😉

Just néixer ja ens eduquen amb imperatius de gènere i obligacions masculines tant fortes com: “No has de plorar”, “Has de ser fort, sinó sembles una marieta!”, “Has de ser el millor (pressuposant que això és estar sempre actiu/enèrgic”, “Aixeca’t, no siguis dèbil!”, “No arribaràs enlloc”, “No tinguis por!”… clarament totes aquestes frases podien acabar amb el final de “com una nena” o, algunes, “com un marica”, fent llavors la gran comparació sexista, adultista, masclista i homòfoba (pel to i intenció en que es fa servir, si voleu llegir més sobre aquest tema llegiu aquest article que ja vam penjar). Totes elles intervenen i limiten la nostra relació amb les emocions que sentim i expressem. Per tant, el nostre aprenentatge com a “mascles” fa que tots aquells sentiments i emocions relacionats amb la vulnerabilitat siguin limitats (“Va, deixa de plorar i anem a fer unes birres”), amagats (la situació de: tinc unes ganes horribles de vomitar, però no puc ser dèbil i m’ho he d’empassar), negats (davant la pregunta “Estàs bé?” quan evidentment la resposta és un “NO” dir “Sí, sí, sí… tot bé (o tot guay és la segona opció més molona)”) o, directament, reprimits (“Que va… jo fa molt temps que no ploro perquè no em surt”).

Tot i que el tema de la vulnerabilitat en vull parlar molt més en un altre article vull fer menció de la gran necessitat d’apreciar i d’aprendre de la vulnerabilitat. No només, com he mencionat abans, totes les vivències emocionals i expressions formen part de la nostra naturalesa i necessitem viure-ho, acceptar-ho i aprendre’n. Sinó que l’experiència personal de la vulnerabilitat té un gran potencial de connexió humana interpersonal, d’empoderament propi i col·lectiu, d’aprenentatge de resiliència, de permetre’ns empatitzar en un futur amb d’altres persones i de tenir l’objectiu vital de que no es repeteixin situacions de desigualtat que ens han fet sentir vulnerables.

5. Sancions externes (i internes) ultra-masculinitzadores

Però clarament tampoc estem sols en aquest món i, davant de l’expressió i vivència d’algunes emocions (com la por o, fins i tot, l’amor) no tenim, per res del món, l’aprovació social. Tots aquestes emocions associades amb la vulnerabilitat, la tendresa o la fragilitat (entre elles incloc el sentir-se tímid, poruc, trist, insegur, emocionat, espantat, enamorat, afectiu…) són considerades de “nenes” i, per norma masculina hegemònica (perquè “els nens som forts i durs”), és quelcom el qual ens hem d’allunyar, negar o amagar, si les expressem apareixen les sancions i càstigs externs o interns amb els estigmes de “huevón”, “marica”, “nenaza”, “pringat”, etc. L’impacte d’aquestes paraules, de la mateixa forma que les males mirades, els silencis incòmodes, els rumors o els cops interfereixen de forma impressionant creant una gran barrera a la vivència de totes aquestes tant i tant necessàries emocions associades a la vulnerabilitat. Alhora, totes aquestes sancions acaben representant violència força acceptada socialment .

6. Violències de l’estereotip masculí en l’àmbit emocional:

Aquest estereotip i model de masculinitat no només acabar representant un límit i una sanció, sinó una violència que ens afecta a nivell intrapersonal i interpersonal:

• Intrapersonal (cap a un mateix): la no expressió i repressió d’algunes emocions genera una gran violència intrapersonal: per negar les emocions que et fan vulnerable “no estic plorant, vale?”, per la incapacitat apresa d’expressar-les “no sé com fer-ho” o per la incapacitat de gestionar-les i sostenir-les quan apareixen “no sé que em passa, estic estrany”.

• Intrapersonal (cap als altres): Aquest estereotip i model masculí en l’àmbit emocional també afecta nivell emocional limitant la nostra comunicació, la consciència emocional pròpia (“què dius burro, si jo no estic enamorat!”), la capacitat de connexió amb algunes emocions (“millor no parlem d’aquests temes que em posen nerviós”), sostenir les emocions de vulnerabilitat de l’altre (pensar internament: “i ara que faig” i després d’aquest pensament acostar-te al col·lega i fer-li un copet sec i ràpid a l’espatlla), sostenir moments de patiment (“va, calla que no és res”), dificultats d’empatia (“què exagerat”)… tot això pot arribar a generar relacions dèbils i fredes, cercles de violència, facilitat perquè escalin conflictes, i desconnexió/inconsciència en el pla emocional de les relacions. En definitiva, en una accentuada precarietat relacional. Us sonen, no?

Siusplau, necessitem molta presa de consciència amb totes aquestes violències. I, alhora, molta responsabilitat i compromís propi per no fomentar-les ni cap a nosaltres ni cap als altres.

I amb tot això tanco l’article d’avui tenint en compte que aquest tema l’he – exclusivament – obert, i deixat moltes coses a l’aire 😉 Tot i això, espero que hagi pogut generar la idea i necessitat de repensar els nostre gènere i la forma en que aquest impacta al nostre desenvolupament, vivència i perspectiva vers les emocions i sentiments.

Autor: Amat Molero Borràs

Il·lustracions: Mariona Zamora Juan