Gènere, sexe, sexualitat i altres espècies per catalogar

Perquè totes sapiguem de què parlem… (o emboliquem més la troca!)

Abans que comencem a entrar en matèria m’agradaria aclarir alguns conceptes que tant l’Amat com jo farem servir molt moltíssim en aquest blog: el gènere, el sexe, l’expressió de gènere i la sexualitat. Per què aclarir-los?

Perquè són les peces bàsiques, els vidres (!) de les ulleres liles, uns conceptes i categories d’anàlisi que ens permeten pensar i repensar-nos críticament (exercici que sempre és bo)
Perquè són la clau de volta, el quit de la qüestió, el non-va-plus del feminisme (almenys el contemporani) i porten estimulant des de fa molts anys debats interessantíssims: les maneres d’entendre aquests conceptes es tradueix en maneres diferents d’entendre el feminisme, els seus objectius i les seves pràctiques, així que imagineu-vos si deurien ser encesos, els debats…!
Perquè, essent paraules tan usades – en aquest blog i arreu – considero que és important deixar clar com els entenem i usem a Ulleres per Esquerrans (això no és cap garantia de que un dia ens presentem i us comuniquem que tal o tal altre corrent del feminisme o alguna ciència social ens ha convençut més i a partir de llavors els fem servir diferent… tingueu en compte que ens encanta seguir debatint, criticant i deconstruint els conceptes que fins i tot nosaltres fem servir!). Així doncs, tot i que a nosaltres ens són molt útils, queda clar que són debatibles i qüestionables!

A continuació, doncs, trobareu un petit glossari, més endavant ja dedicaré post sencers a a profundir en cada cosa perquè no quedi “cabo por atar”, que diuen!

Ara sí, al gra.

Sexe: a casa nostra (a “Occident”) es considera que és aquell conjunt de característiques biològiques dels nostres cossos que ens permeten identificar-nos com a mascles o femelles: els òrgans genitals interns (vagina/clítoris/úter/ovaris o testicles) i externs (vulva o penis), les característiques sexuals secundàries (pits, pèls, veu…), els cromosomes (XX o XY), i la predominància d’unes o altres hormones (testosterona o estrògens). Us sona, oi? És el que estudiàvem a naturals. Doncs bé, segons aquesta visió dels dos sexes toooot això hauria de coincidir – que es diu fàcil i ràpid – en totes les persones, creant mascles i femelles de manual, perfectes!. Recentment, i des d’alguns sectors mèdics i activistes, comencem a insinuar que el sexe és un ventall de combinacions i possibilitats de totes aquestes característiques entre els dos extrems. De fet… alguna de vosaltres s’ha fet mai un mapa cromosòmic de les seves cèl·lules? Podem afirmar que coincideixi amb el que aparentment tenim entre les cames? (Jo no..!)

Gènere: des de les teories i moviments feministes dels setanta aquest concepte o categoria d’anàlisi – que ha anat enriquint-se gràcies a debats i aportacions de molts àmbits – s’ha fet servir per referir-se a la idea, expectativa i norma social i cultural de com és, com no és, com ha de ser i com no ha de ser una dona, i com és, com no és, com ha de ser i com no ha de ser un home (rols, valors, expectatives, sentiments, actituds, gustos, desitjos…) a cada moment i lloc determinat. A Occident hem pensat durant molt temps que això depenia de les nostres característiques biològiques (“Les dones són més emocionals per naturalesa”, ho heu sentit mai, això?) i la Ciència ho legitimava; però veient la variabilitat cultural i generacional… aquesta teoria cau ràpidament (era el mateix ser dona a l’època de les nostres àvies que avui? Els hi podeu preguntar a elles!). Diem del gènere, doncs, que es tracta d’una categoria normativa, perquè estableix una norma i unes sancions per qui no les segueix.

Identitat de gènere: Aquesta idea social i cultural de que és ser home o ser dona, almenys a Occident la tenim tant apresa i incorporada (in-corpore, ben endins del cos-ment) que ens permet autoidentificar-nos i tenir la sensació íntima, encarnada i tangible de ser home o dona, dotant-nos d’una identitat de gènere. Dóna significat a totes les nostres accions, pensaments, sentiments, expressions i cossos, ens diu com ens/els hem de “llegir”, com ens hi hem de relacionar, o com els hem de transformar perquè responguin a l’ideal normatiu. Fet i fet, no som capaços de concebre cap persona sense identitat de gènere… recordeu quina és la primera pregunta que sempre es fa al jugar al “¿Quien és quien?”? Penseu-hi! Ara bé, el fet de comprovar que ser home o ser dona vol dir coses molt diferents i es viu de manera molt diferent arreu del món i del temps (fins i tot al llarg de la nostra vida) ens fa pensar que el gènere assignat no és un conjunt de característiques socials i culturals que ens les impregnen al néixer i del les que no ens podem desprendre, sinó que el performem (“l’actuem com en una obra de teatre molt viscuda”). I això és molt alliberador perquè ens permet anar més enllà de les possibilitats limitades de ser dones o homes, i construir-nos de manera més rica i més lliure! Alhora cal dir, però, que entendre el gènere com a performatiu penso que ens col·loca en una posició de responsabilitat (respecte la desigualtat de les dones, per exemple) molt interessant que, fins i tot, podria arribar a ser culpabilitzadora; això ho abordaré un altre dia.
Expressió de gènere: un concepte que vaig sentir fa poc i que vaig trobar molt interessant per la riquesa i complexitat que ens comporta a la manera d’estar al món i d’analitzar aquestes qüestions. Es tracta de la manera com una persona expressa – que no viu – el seu gènere: jo puc sentir-me molt dona i expressar-me de manera “masculina”, o expressar certs aspectes d’una manera o d’una altra (essent, per exemple, brusca o violenta). I que això contribueixi a desfer la dicotomia limitadora home – dona és molt interessant!

Orientació del desig sexual: amb qui vols anar-te’n al llit? Homes, dones, homes i dones, homes que se senten i/o s’expressen com a dones, dones que se senten i/o s’expressen com a dones…? Segons l’orientació del seu desig una persona pot ser homosexual (si li agraden les persones del seu mateix sexe), heterosexual (si li agraden les de l’altre sexe), bisexual, pansexual, asexual (ja hi entrarem en un altre post!). Diem que actualment vivim en una societat heteronormativa, perquè allò acceptat i desitjable és que t’agradin les persones de l’altre sexe.

Des del feminisme occidental i europeu, així com des d’una part de les ciències socials, hi ha cert consens en que en el sistema sociocultural hegemònic en el que vivim i ens criem es considera “normal”, “natural”, “donat per fet” o de “sentit comú” (o poso entre cometes perquè com veurm més endavant això és molt perillós) que el sexe biològic d’una persona es correspongui amb el seu gènere; donat per suposat que només existeixen dos sexes, dos gèneres, dues expressions de gènere i dues orientacions del desig. És el que es va anomenar el “sistema sexe-gènere binari” i que tan útil va ser i encara és al feminisme per analitzar el que (ens) passa.

Segons aquest sistema de sexe-gènere binari, les coses anirien així:

Però les persones som molt més complexes i riques que aquest sistema binari, i, per sort, existim més enllà de les categories, esmunyint-nos de l’avorrida “normalitat” i qüestionant-la amb els nostres cossos, les nostres pràctiques, desitjos i expressions. Ara bé, com he dit més amunt, vivim en una societat molt normativa i no tot són flors i violes: tot allò que fuig de la norma, malgrat eixampli les nostres possibilitats d’existència, és sancionat, castigat, i qui es troba a la columna de la dreta acostuma a rebre de valent en molts àmbits.

En un proper post, emulant en Buzz Light Year, m’endinsaré cap als conceptes d’intersexualitat, transexualitat i transgènere: hasta el binarismo y más hallá! Apreteu-vos els cinturons que vé xixa de la bona!

Mariona Zamora Juan

ulleresperesquerrans@gmail.com

Si voleu saber-ne més o anar a les fonts del que diem, un bon referent és:

Coll-Planas, G. i Vidal, M. (2013) Dibuixant el gènere. Edicions 96: Barcelona.

En trobareu tota la informació a: http://www.gcollplanas.com/dibujando-el-genero