Buscant l’equilibri del triangle amorós per a introduint-nos a l’educació per l’amor

Sembla que en el joc¹ de l’amor ens costi molt trobar un equilibri. Jo em sento com un acròbata buscant el punt exacte per trobar l’equilibri i caminar per la corda fluixa. Però, tot i que porti anys i experiència en el món de l’amor, segueix sent una tasca molt difícil i incerta cada vegada que pujo a una nova corda (d’una relació amistosa, d’una relació familiar, d’una relació afectivo-sexual…). Sento que sempre estic jugant a un estira i arronsa entre el dret a respondre i complir les pròpies necessitats i desigs, a cuidar i atendre les demandes de l’altre i a tenir en compte i respectar l’equilibri i benestar de tot el que m’envolta. Quan només ens fixen en les nostres necessitats ens sentim o tornem egoistes, quan només estem per respondre a l’altre ens sentim esclaus i quan només ens dediquem a respectar i ser conseqüents amb el que ens envolta ens sentim encadenats o, a vegades, hipòcrites per no poder-ho complir. Us sona d’algo el que dic? Crec que és una vivència força compartida 🙂

Si us interessa el tema, avui us presentaré la teoria d’Ulleres per Esquerrans del triangle amorós en perspectiva de gènere. Coneixent aquest triangle i la relació que té amb el gènere podrem visualitzar millor les nostres relacions i la nostra forma d’enamorar-nos i estimar. I d’aquesta forma obrir un camí cap a enamorar-nos de forma més estable i equilibrada. He de dir que el triangle de l’amor, al ser una experiència subjectiva i en constant canvi, crec que mai tindrà una estabilitat i equilibri perfecte, sempre estarà en moviment i haurem d’aprendre l’art d’estabilitzar-lo conscientment. No existeix cap manual per fer-ho.

Podríem dir que quan ens decantem cap a una única forma d’amor (a un mateix, a l’altre o a tot) el triangle es desestabilitza i pesa massa per una única banda. Però el què és interessant és saber el perquè ens decantem cap a un amor o un altre del triangle? Aquesta desestabilització i inclinació desigual del triangle amorós té una estreta relació amb el gènere tot i que, a vegades, en costi identificar-la (a mi el primer).

L’amor a un mateix i la masculinitat

L’amor a un mateix (i ho poso en masculí expressament) està molt lligat a la masculinitat i en la forma normalitzada de ser home en la nostra cultura occidental. No heu sentit en els vostres amants, pares o amics les típiques demandes masculines de “necessito més espai”, “ara no puc respondre’t i fer això que em demanes”, “necessito més temps per mi”, aquestes, entre d’altres, són expressions de l’amor per un mateix, és a dir, que busquen la cura i el respecte als desigs i necessitats pròpies. Però, que no tenen en consideració ni respecte al seu entorn (amor a tot) ni a les persones que l’envolten (amor a l’altre) i, per tant, acaben transformant-se en expressions egoistes, masclistes, poc comunitàries i d’una gran discapacitat empàtica. Aquesta expressió extrema de l’amor per un mateix està molt relacionada amb les dinàmiques de gènere masculines d’aïllament romàntic (“ningú no m’entén”, “és el meu camí i l’he de seguir”), de la gran fita masculina de buscar la independència i l’autonomia pròpia (“yo me lo guiso yo me lo como i no m’importa res més”), de creure’s i imposar que un mateix té la raó i veritat única (“es que no te n’enteres i no té n’adones”), o el fet de crear barreres emocionals davant les discussions que demanen canvis personals o mostren les demandes dels altres (“mira… deixe’m aquest tema vale?”). Quan el triangle amorós es decanta només cap a un mateix ens transformem en verdaders egoistes i no acabem estimant-nos ni a nosaltres, ni a res. No cal ser un gran misogin o egoista per reproduir aquestes formes de fer, per això, com que és una forma de fer apresa i típica en la masculinitat cal que en prenguem consciència i comencem el canvi. Pels homes és necessari descobrir i empoderar-se en l’amor a l’altre i l’amor a un tot, ja que sol ser un món completament desconegut.

L’amor a l’altre i la feminitat

L’amor cap a l’altre està culturalment relacionat amb la feminitat i el gènere femení. La feminitat s’ha relacionat històricament amb la maternitat, és a dir, relacionant el fet de ser i sentir-se dona amb la obligació innata (i patriarcal) de tenir una dedicació i devoció cap a l’altre (cap als fills/es). Constantment hem sentit a parlar de “l’instint maternal” o de “l’aferrament mare-fill/a”, i sense negar que això es viu de forma molt intensa emocionalment, podem dir que la cultura de la maternitat obligatoria construeix, educa i subordina a les dones a l’amor cap a l’altre. Per això, cal veure la maternitat com una elecció lliure i no com una obligació, ja que sinó el triangle es desestabilitza descuidant, sobretot, l’amor cap a una mateixa.

Fora de la maternitat obligatòria, la construcció del gènere femení també ha estat connectat amb la cura, l’afecte, la inclusió, l’amor, la dedicació, la perseverància… és a dir, representacions d’amor cap a l’altre que es mostren en fets i treballs materials com dedicar-se a als treball afectiu i de cures (cuidar als fills, persones amb diversitat funcional, gent gran), però sobretot es mostren en les formes quotidianes i invisibles d’amor com: preguntar com estàs, fer petits detalls, escoltar els problemes de l’altre, acollir a la persona “diferent” de dins un grup, donar espai a que la gent parli i s’expressi, etc.

Però la construcció de la feminitat no només porta a un desnivell del triangle amorós. La dedicació, devoció i amor cap a l’altre pot arribar a generar submissió, subordinació, opressió i desigualtat. Sobretot, si davant una relació una persona dona sempre i l’altre només es fixa en ella mateixa. Per això, és necessari, com ens diu Luce Irigaray, l’empoderament feminista de les dones cap a l’amor propi, cap a cuidar-se a una mateixa, estimar-se, acceptar-se, etc. L’amor a una mateixa és essencial!

L’amor a tot, un amor perdut

L’amor a tot resulta un camí abstacte i actualment poc explorat i desprestigiat. Podríem anomenar-ho de diferents formes: la fusió amb el Tao, arribar al Nirvana, la connexió amb la Pacha Mama, l’amor entre tots (germans), entre d’altres. L’amor a tot seria aquell vincle afectiu que t’integra, connecta, vincula amb tot el que t’envolta com si fos part de tu mateix. No heu notat en algun moment una connexió total amb el que us envolta? Jo la he pogut notar a vegades a una manifestació, caminant per la muntanya, abraçant algú o fent l’amor. Probablement ja t’ha saltat l’alarma dient: “Hippies!” o “Pf! Quines tonteries…”? Puc dir-te que jo també tinc unes veus dins el meu cap que em diuen això mateix mentre ho escric.

L’amor a tot és un dels camins perduts a occident per la gran reacció en contra la institució de l’església catòlica que ens ha oprimit al llarg de tants anys. Aquesta reacció en contra la institució catòlica ha transcendit a un odi que va més enllà d’una reacció en contra aquelles persones que sabem que ens volen controlar o que interpreten la paraula de Jesús segons la seva conveniència. Ens ha portat a un odi complet a la religió, no només la catòlica, sinó a un desprestigi de la religió i de tot el que està vinculat amb ella: la fe, la espiritualitat, la devoció, etc. Hem construït una gran barrera, que juntament amb l’amor cec a la ciència, ens han fet allunyar-nos de la connexió amb quelcom més que no fóssim nosaltres mateixes o algo que puguem tocar/estudiar amb les pròpies mans.

Desenvolupar, conèixer i donar espai a aquest amor a tot és una experiència de connexió col·lectiva, acceptació i respecte a tot molt necessària. Sinó únicament estem tenint-nos en compte a nosaltres mateixes o a les més properes a nosaltres. Prendre consciència d’aquesta connexió amb el tot és transformador i anivella el triangle; fa que l’egoisme s’apaivagui i que la devoció cap als altres es relaxi.

Quina gran dificultat trobar l’equilibri d’aquest triangle no? Però, no m’enrollaré més, perquè sé que he escrit molt (o massa). Espero que aquesta forma de veure l’amor en triangle us pugui facilitar a analitzar i transformar les vostres relacions i a estimar d’una altra manera més conscient.

Autor: Amat Molero Borràs

Il·lustradora: Mariona Zamora Juan

ulleresperesquerrans@gmail.com

Inspiració en la lectura:

Irigaray, Luce. 1992. Amor a ti. Bosquejo de una felicidad en la historia. Ediciones de la Flor.