En 5 raons tot el que sempre has volgut saber i mai t’has atrevit a preguntar!

Segur que heu pensat mil vegades que això d’escriure “nens i nenes”, “professors/es” o buscar paraules com “infants” o “professorat” és molt pesat, que ja s’entén si només diem “pares” o “nens” o “professors”, i que això no arregla res. O potser ho trobeu molt necessari però penseu que això de parlar sempre en femení és un postureig dels àmbits d’esquerres i alternatius, i que fins i tot pot arribar a no ser inclusiu – tot i que això últim no li heu dit a ningú, no sigui cas que us miri malament 😉 ).

Doncs l’article d’avui és per explicar-vos perquè és tant important per a moltes feministes que tinguem ull (oju!) amb el llenguatge que usem i perquè cada vegada que surt el tema en una reunió o assamblea se’ns accelera el pols, se’ns tensen els músculs, se’ns comença a torçar la boca i els ulls se’ns creuen (i fins i tot a alguna li surt baveta per la boca). No us vull convèncer de res, cadascú que parli com vulgui, però potser així quan comenceu a notar els nostres símptomes corporals ja sabreu què ens passa, acceptareu les nostres manies i ens continuareu estimant tot i pensar que som unes loques-histèriques-perepunyetes.

1 – El que no s’anomena no existeix

Intenta pensar en alguna cosa que no puguis anomenar.

Què, ho has aconseguit?

Ara pensa en una paraula, la que sigui. Quantes imatges, sensacions o idees t’han aparegut pel cap?

Sense les paraules el nostre món no existeix, no podem pensar les coses, fer-les pensables o compartir-les. Per fer real allò que vivim cal posar-hi paraules (i compartir-ho, potser així ens adonarem que no només ho vivim nosaltres). Així doncs, per exemple, quan parlem a un grup de gent on hi ha homes i dones, si només anomenem als homes estem fent deixar d’existir les dones encara que estiguin allà!

Apa, exagerada, em direu! Pensem-ho diferent: imaginem que en aquest grup d’homes i dones també hi ha infants jugant a prop mentre la reunió avança; ningú es dirigeix a ells i per tant no es donen per eludits, només ho faran quan se’ls anomeni com a tal.

Evidentment si cada vegada que parlem haguéssim d’incloure tooootes les identitats presents (si entenem que cadascú és únic) potser no acabaríem mai, però no està de més intentar-ho i fer saber a tothom que sabem que són allà, que els veiem i escoltem; que els reconeixem. En aquest sentit és una gran fita que en alguns països comenci a incloure’s una tercera casella a l’hora d’identificar el sexe d’una persona – home, dona i altres -, ja que no tothom s’identifica com a home o com a dona, i aquests estan definitivament invisibilitzats de cara a les institucions.

Tenim, també, paraules genèriques que fan referència a un col·lectiu com “infants” o “professorat” que ens poden ajudar; ho heu endevinat, “nens” i “professors”, per la lògica que us acabo d’explicar, no seria genèrica: seria el plural de les paraules masculines “nen” i “professor”. I això ens porta al següent punt!

2 – Les paraules tenen gènere i sexe

Això ho aprenem des de ben petites: masculí o femení. Recordeu un article de fa temps, en el que explicava que la nostra cultura binària classifica moooltes coses en funció de si són femenines o masculines? Doncs les paraules, a nivell gramatical, també… Jo quan ho vaig pensar em va semblar estrany, que voleu que us digui. Segurament els i les lingüistes em podrien donar una justificació que fes referència a l’estructura de les llengües i estaria molt bé, però crec que seguiria sense convèncer-me perquè – per molta estructura que hi hagi – hi ha paraules femenines o masculines. No podrien ser, per exemple… mamíferes o reptilianes?

Podrien, però el cas és que són femenines i masculines. I resulta que les paraules que sovint s’utilitzen com a gènerics i pretesament neutres són masculines, fet que crea incertesa (a qui us referiu?), invisibilitat (ah, també us referiu a nosaltres?) i desigualtat. Desigualtat perquè el que s’utilitza per anomenar i englobar a tothom, per fer mitjana i representar, és masculí (és el que des del feminisme s’ha anomenat el “neutre masculí”) – quan s’utilitza una paraula en femení, en canvi, ningú posa en dubte que es refereix únicament a dones.

I és que més enllà del gènere gramatical les paraules també tenen uns valors i idees de gènere associades. Quan pensem en “nens” o “nenes” la imatge que ens vé al cap està atravessada pel gènere; o anant a altres camps menys explícits quan pensem en qui ens atendrà a l’hospital pensem en “infermera”, no en “infermer” o encara menys en “personal d’infermeria”…! Així doncs, si qui parla té la capacitat de fer existir – com hem dit al primer punt – i invocar uns valors o idees, diem que qui anomena…

3 – (Qui anomena) té poder

Qui té veu (una veu reconeguda per les persones del context en el que es troba) i usa unes determinades paraules i no unes altres per anomenar una cosa té el poder de crear la realitat segons els seus valors i interessos. Tenir veu i poder fer sentir la teva opinió ja és tenir molt de poder; sovint aquestes persones que tenen veu és perquè encarnen uns valors que, en el seu context, donen accés al poder (feu una ullada a l’últim article de l’Amat: heroïcitat, autogestió, raó, saber parlar en públic… us sona?).

Heu tingut mai aquesta sensació de no poder explicar amb paraules (les paraules que tenim) alguna experiència que heu viscut (un viatge, una relació, aquell mal d’ovaris que ni és d’ovaris ni és de panxa…)? Les dones (i els discapacitats, les pobres, els negres, les trans*, i un llarg etcetera) no hem tingut paraules per fer pensable la nostra experiència única. De qui són les paraules que fem servir? Qui estableix què volen dir i quan les podem fer servir? O quan podem inventar-nos paraules noves i, d’aquesta manera noves realitats?

Els mitjans de comunicació, per exemple, tenen molt de poder i influència per crear estat d’opinió, per crear realitat. És molt diferent dir “cada any una trentena de dones moren a mans dels seus companys sentimentals” que dir “cada any una trentena de dones són assasinades a mans dels seus companys sentimentals”: és molt diferent perquè en el primer cas, per exemple, l’alarma es redueix i no queda clar si hi ha víctima o assassí.

És per això que és tant important ser conscients de les paraules que usem i de tot el que transmeten, perquè com que no les hem fet nosaltres, les paraules poder ser traicioneras.

Ara bé…

4 – Les paraules són una arma de doble fil

Aquí en va una de positiva: les paraules no ens dominen si no les deixem. Si fem nostres les paraules – en un gran acte d’apoderament! – i col·lectivament els canviem el significat podem construir noves realitats. La paraula queer, que us explicava en aquest article, era despectiva i significava desviat, estrany, rar. Doncs ara aquesta paraula ha estat reapropiada i resignificada per un col·lectiu de persones, i és dita amb orgull perquè encarna la llibertat i la transgressió de transitar entre les identitats de gènere.

A mi em va passar una cosa similar amb la paraula feminisme, que ja us vaig dir que l’associava a dones histèriques, lesbianes, peludes, arcaiques, sense sostens i frikis (que adorables!): va arribar un moment que vaig pensar “ei, que aquesta paraula vol dir una cosa en la que jo crec i l’estic rebutjant; estaré també rebutjant allò que jo crec?”. Llavors, després de pensar molt què era per mi el feminisme i com volia que fos (tendre, fàcil, divertit, punyent, comunitari, creatiu…), vaig decidir – en una mena de febre feminista – que seria interessant fer-ho saber, dir-ho a tot arreu, usar-la en tots els contextos… i us haig de dir que, almenys al meu voltant, els resultats han estat sorprenents. Proveu-ho!

5 – Les paraules ens poden alliberar

Doncs sí, les paraules ens poden fer més conscients i, per tant, més lliures (més responsables del que fem, al capdavall). Resumint tot el que hem dit les paraules ens permeten fer exisitir, crear realitats, anar més enllà de les dues identitats de gènere conegudes, incloure les més expressions diverses, donar-nos poder i, a més, ser crítiques constantment amb nosaltres perquè són una arma de doble fil!

A mode d’exemple per il·lustrat tot això que he dit al llarg de l’article em vé al cap la manera com les dones (explico això perquè és la meva experiència y a los hechos me remito) hem conegut com és, com funciona, gaudeix i pateix el nostre cos: quan era petita jo tenia una patata, sabia que em creixerien melons quan em fes gran, que em surtiria sang per la patata de tant en tant i que els bebés creixien a la panxa de les dones. Més endavant vaig saber que tenia una vulva i un aparell reproductor, que tindria pits (encara que petits), que tindria la regla un cop al mes, i que els bebés creixien a l’úter després de que un espermatozou (d’un home) fecundés un òvul (d’una dona). Haig de dir que cap d’aquestes paraules acabava de reflectir el que jo sentia que tenia, que em passava o que em podria passar, era com si m’expliquessin un conte. Ara, gràcies a les paraules i reflexions de dones feministes (biòlogues, metgesses, antropòlogues, pedagògues menstruals, sexòlogues, professores, llevadores, filòsofes, amigues…) sé algunes coses més: que a més d’un aparell reproductor tinc un clítoris que em dóna plaer, unes tetes que m’agraden, agraden i també em donen plaer, que sóc cíclica gràcies a tenir un cicle menstrual molt complex i mediat per la cultura que m’afecta a nivell físic, psicològic, i emocional, que si vull puc tenir fills i que no cal que sigui amb un home, i que si no vull tenir-los puc i sé com.

Així que us convido a donar voltes a les paraules que feu servir, a preguntar-vos si reflecteixen les vostres diversitats i les dels altres, si us donen poder o us en treuen, si us fan tenir esperança o pors, si us permeten veure el món d’una altra manera… en definitiva, a que parleu com vulgueu i que, de tant en tant, us atreviu a viure l’aventura de posar-hi consciència!

---

Autora: Mariona Zamora Juan

Il·lustrador: Amat Molero Borràs